La darrera Bíblia

Amb motiu dels 500 anys de la Reforma ha aparegut la darrera Bíblia en català, amb estudis preliminars de D. Giralt-Miracle, D. Estrada i, entre altres, de qui signa aquest article, Bíblia i protestantisme a les terres de llengua catalana. El gran retard en l’edició catalana de les escriptures –i dels textos bàsics de la Reforma, traduïts fa poc més de 25 anys, explica, en part, les dificultats d’arrelament, aquí, del protestantisme. Els llibres sospitosos de ser protestants –i també la Bíblia– arribaran en altres llengües, però no en la del país: llatí, alemany, francès, espanyol, anglès, etc. El 1556, Frederic Furió publica Bononia, prohibit per la Inquisició, defensant la Bíblia en llengües vulgars, on afirma: “Si la traducció feta per un home de València no fos entesa pels homes de Barcelona, Mallorca o Eivissa, caldria fer altres traduccions en cada un d’aquests dialectes.” A Lovaina, es trobà amb cristians dissidents, on llegien llibres reformats, a Anvers es relacionà amb protestants, i a París rebé la influència del protestant Petrus Ramus. Un any després, es produí la traducció al català del Llibre de Job, a càrrec de Jeroni Conques, sotsdiaca de la seu valenciana que havia consultat material de Robert Estienne, protestant francès. Conques era amic de Gaspar de Centelles, noble valencià cremat per luterà per la Inquisició.

Dos segles després, Lluís de las Torres, sacerdot valencià convertit a l’anglicanisme, traduí, a Windsor (1733), el Nou Testament en llengua menorquina, tot i que en la variant valenciana de la llengua. Conservat a Oxford, volia difondre’l a la Menorca llavors britànica, però resta inèdit. Un altre valencià, el canonge Joaquim Llorenç Villanueva publicà, el 1791, De la lección de la Sagrada Escritura en lenguas vulgares, on defensa la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars i hi inclou alguns fragments en versió catalana de Bonifaci Ferrer. Tingut per proper als anglicans, era contrari a la cúria romana i a la infal·libilitat i autoritat absoluta del papa. Competí amb Josep Melcior Prat per la traducció catalana del Nou Testament, finalment adjudicada a aquest i ell mateix traduí l’Evangeli segons Sant Mateu a aquesta llengua. El 1820, M. Pérez Hervàs, exiliat a Montpeller, demana a la societat bíblica britànica d’editar la Bíblia en català i, per aquelles dates, el pastor ginebrí Lissignol informa la mateixa societat que els catalans estan molt orgullosos de la seva llengua i tenen una gran influència a Espanya. I que cal pensar-hi tant com en els castellans, per a les accions de difusió bíblica. Els britànics volen F. Torres Amat per a aquesta comesa, però aquesta no reeixirà.

Finalment, el maig de 1832, apareix a Londres la primera versió catalana de Lo Nou Testament, obra de Prat, de la qual es faran tres edicions més: a Londres (1835), Barcelona (1836) i Madrid (1888). Anterior en un any al poema Oda a la pàtria d’Aribau, considerat l’inici formal de la Renaixença, incorpora el català a un text de circulació universal. Prat desitja que el text serveixi per a fomentar el conreu de l’idioma que parlen, diu, quatre milions de persones “de França, Catalunya, València i Illes Balears”. El llibre obté una gran acollida, també en ambients catòlics, per l’interès i la curiositat per llegir en català, en els inicis de la Renaixença, i es ven fins a València i Alacant. El mataroní Francesc de P. Castells, prevere anglicà, publica la Carta als Romans (1894), com farà també Daniel Mir (1932). J. Casol i F.G. Smith tradueixen l’Evangeli de Sant Lluc (1911) i el de Sant Joan surt el 1914. Altres textos apareixen el 1929, revisats per Gabriel Alomar, però l’alçament franquista i el resultat de la guerra n’impediran l’edició, d’altre material.

El 1966, neix la futura Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, des de la seva “catalanitat i la responsabilitat de fer servir la llengua que Déu ens ha donat”. El 1970 ja treu l’Evangeli segons Sant Marc, en versió d’E. Capó, i, amb 50.000 exemplars, l’Evangeli de Joan (1974), als quals seguiran El llibre dels salms (1985), El Nou Testament (1988), Els Proverbis (1990), El Nou Testament-Els Salms-Els Proverbis (1991), El llibre de Job (1992), L’Eclesiastès (1995) i El Càntic dels Càntics (1996). El 1988 té lloc el Dia Unit de la Bíblia en Català i, l’any següent, el facsímil de Lo Nou Testament coincideix amb el Mil·lenari de Catalunya. El 1999, a Londres, és l’hora del Nou Testament en edició popular. Finalment, arribarà per part de la IBEC La Bíblia (2000), en la seva integritat, en versió de Samuel i Pau Sais, reeditada el 2007 com a Bíblia Evangèlica Catalana i reimpresa el 2016. Aquesta darrera edició del 2017 culmina, doncs, tota una tradició.