Puigdemont, el primer èxit

La principal lliçó per al futur immediat de la societat catalana és que Europa no se sent concernida –o, almenys, no necessàriament– per les aspiracions polítiques de cap dels seus territoris, encara que estiguin sostinguts per majories democràtiques i mobilitzacions cíviques. De fet, amb totes les diferències que es vulgui, l’actitud d’Europa pel que fa a Catalunya té relació amb la que va tenir Brussel·les respecte a la crisi grega de 2015. En aquell cas, la UE no va acceptar ni la majoria política que encapçalava Alexis Tsipras ni els resultats coincidents d’un referèndum perfectament legal i, conjuntament amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, van imposar el seu criteri al marge de qualsevol consideració d’ètica democràtica.

En el cas català l’estratègia ha estat la inhibició. Cap dels estats europeus no hi tenia res a guanyar, en una hipotètica negociació, i encara menys si, prèviament, calia superar una oposició ferotge de Madrid. A partir d’aquí, l’independentisme català –si és que aconsegueix revalidar una majoria sòlida al Parlament– haurà d’afrontar un canvi estratègic. La crisi política ha fet aflorar dues limitacions al poder de l’Estat espanyol. Una, que no pot tornar a aplicar una brutalitat policial generalitzada. I l’altra és que els socis europeus poden mirar cap a una altra banda, però de cap manera no s’implicaran en la repressió, tal com indica el fracàs de l’euroordre contra Carles Puigdemont i la incapacitat del govern espanyol per plantejar una reforma d’aquest mecanisme.

És a dir, Europa no intervindrà en favor de cap majoria política catalana, però tampoc no facilitarà a Madrid un esclafament repressiu. I el fet és que a Brussel·les hi ha un president exiliat, però amb llibertat de moviments i el suport, explícit i efectiu, dels partits i les institucions flamenques. És un primer actiu que, a més, està fora de l’abast de Madrid i pressiona tots els actors del conflicte cap a una negociació que, tard o d’hora, s’haurà d’encarar. La partida no s’ha perdut, només s’allarga.