Ara toca enfrontar-se?

Si estem d’acord que aquestes són unes eleccions excepcionals, per la manera com s’han convocat; que la campanya electoral és excepcional, perquè hi ha candidats a l’exili i a la presó; i que se celebren enmig d’una situació excepcional, en què el govern espanyol però també el PSOE amenacen que es mantindrà el 155 si no guanya qui ha de guanyar, per què nassos no podem, encara que sigui de manera excepcional, preservar el gran valor de la unitat en allò essencial? Si en alguna cosa m’he fet pesat és en la defensa dels valors de la unitat per fer que Catalunya tingui realment opcions de ser rica i plena, com diu l’himne nacional. Fa quaranta anys la unitat era bàsica per aconseguir el que era un clam al carrer: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Ara ho és per preservar les institucions de qui no ens vol bé com a país i les vol sotmeses al poder centralista de l’Estat. Ja hem vist què han fet amb les delegacions catalanes al món, aquestes que tan bé han funcionat en termes econòmics i també polítics. Doncs se les han carregades al mateix temps que l’Andalusia de la Susana del PSOE n’aprovava quaranta de noves amb el suport explícit de Ciudadanos.

Per tot això ara és hora de preservar la unitat en allò essencial per al país. Fa quaranta anys el legítim partidisme es va carregar la unitat d’acció i entre això i la maniobra de Suárez de restituir Tarradellas, es va esberlar la unitat. Ara correm el perill que aquests partidismes –insisteixo, legítims– donin ales als partits unionistes, hereus del passat. De veritat ara hem de votar en funció de si Puigdemont està a l’exili i Junqueras a la presó? De veritat es tracta només d’això, de veure qui guanya, de qui queda primer? El 21-D no sé si el món ens mirarà, però nosaltres ens haurem d’examinar. Del que votem en depenen els propers anys i caldrà superar animadversions i baralles de campanar si realment volem que el país tiri endavant podent decidir.