L’art de la cloenda

Una de les pre­gun­tes més repe­ti­des aquests dies és: i com aca­barà, tot això? La pre­gunta la pot for­mu­lar, inde­fec­ti­ble­ment, gent de pen­sa­ment i posició molt diver­sos. Sem­pre hi ha algú que té a punt una res­posta modèlica, que tant pot ser­vir per par­lar d’un ou com d’una cas­ta­nya: “Tot això aca­barà com el rosari de l’aurora!” En aquesta cam­pa­nya veiem que l’ús de la con­clusió com a con­cepte és dia­me­tral­ment opo­sat: els par­tits cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes uti­lit­zen el 21-D –que ells han impo­sat– per posar fi al procés. Amb unes elec­ci­ons comp­ten “aca­bar” amb un ide­ari polític. Tot molt nor­mal, com es pot com­pro­var. Quina fabu­lació més diver­tida! Se suposa que el 21-D entrem al seu món feliç. Els par­tits inde­pen­den­tis­tes volen con­ti­nuar amb un govern i una república amb difi­cul­tats, on uns pocs líders mar­quen un camí més dret –dar­re­ra­ment s’alcen, entre l’allau de sen­ti­men­ta­lisme, les veus de Mundó i Pon­satí, encara que el par­ti­disme de sem­pre corre el perill de dei­xar orfes un munt d’inde­pen­den­tis­tes empre­nyats.

Tor­nen a ser en unes ple­bis­citàries (a favor o en con­tra del 155) i els comuns tor­nen a tenir pro­ble­mes per col·locar el seu mis­satge (els comuns, que havien fet com si el 27-S –on no havien par­ti­ci­pat– fos una excepció en el seu currículum impol·lut de “nova política”). El 21-D no aca­barà res. El resul­tat pre­vi­si­ble­ment ajus­tat –i més frag­men­tat– obli­garà a unes ente­ses i con­ti­nu­a­ci­ons –amb el papus de la no accep­tació del resul­tat– que ara no s’albi­ren en molts dis­cur­sos. A la banda cons­ti­tu­ci­o­na­lista impera l’eli­mi­nació del rival com a con­signa de “recon­ci­li­ació”. Tot molt nor­mal, altra vegada.

Apli­cat a la lite­ra­tura, la qüestió dels finals és tot un camp per córrer. Com aca­bar una novel·la? Acabo de lle­gir Tres pre­so­ners (Club Edi­tor), d’Aurora Ber­trana. Una delícia. Lle­giu-la, és una ordre que us farà bé. L’obra està empel­tada de les misèries de la Segona Guerra Mun­dial, que vol dir les misèries de tots els con­flic­tes, i mos­tra la vida de tres pre­so­ners de guerra i una dona vio­lada en un poble ene­mic. I com se’n sur­ten. Dels pre­so­ners, un és intel·lec­tual, l’altre for­nit, l’altre nyi­cris i superat per les cir­cumstàncies. I el final, en con­tra del que pugui sem­blar, després de des­crip­ci­ons de l’ànima humana que són mel, que són un cap­gi­ra­ment de les tri­pes, el final és d’espe­rança. La impressió que en treus és que fora mala cosa que l’Any Ber­trana acabés aquí, vull dir la seva influència i la seva catarsi pos­si­bles.

I ara, esti­mat lec­tor, si has arri­bat fins aquí i a tall de clo­enda, em veig amb l’obli­gació d’expli­car-te per què en les pro­pe­res pàgines et tro­baràs la majo­ria d’arti­cles infor­ma­tius sense fir­mar (que vol dir sig­nats “redacció”): és la manera com els tre­ba­lla­dors d’aquesta capçalera històrica pro­tes­ten per l’amenaça d’un ERO que pot afec­tar el 40% de la plan­ti­lla. Vet-ho aquí.