Haití és a dos passos de Girona

«Les persones famèliques es comporten com gossos rabiosos.» Són paraules de sor Martina Romero, una de les 33 religioses de la Caritat que treballen de missioneres a la capital d'Haití, devastada pel terratrèmol. Sor Martina té ara 62 anys i en fa 36 que viu a Port-au-Prince. Actualment ja és la degana de la comunitat. Treballa a l'hospital de la Pau, d'infermera. I també com a traductora. Els cirurgians reclamen constantment la seva presència. La major part dels ferits només parla la llengua d'Haití, el crioll. L'ajuda de sor Martina, doncs, resulta impagable. No para en tot el dia: dotze hores seguides a l'hospital. De seguida es veu quan una persona val. Aquest dies els corresponsals ens fan a tots un gran bé. Personalment, no sabria res de sor Martina, ni de sor Brigitte, que va morir a conseqüència del terratrèmol. Ni del Col·legi de Salesianes, on s'adrecen les dones que han sigut violades. Es fa difícil imaginar tot l'horror que s'està vivint a Haití. L'ajuda humanitària no sap, a vegades, per on començar. Tal vegada les missioneres i els missioners se'n surten millor. No endebades la veterania és un grau. A aquestes altures, sor Martina, per exemple, no només parla crioll sinó que coneix bastant a fons el vudú, la religió identitària dels haitians. Ja diuen que, si bé es veritat que el 80 per cent de la població és catòlica i el 20 per cent, protestant, el 100 per cent de la població d'Haití professa el vudú. És una religió primordialment ritualista. Conceptualment és més aviat pobra: una barreja de conceptes animistes i cristians, salpebrada amb pràctiques de màgia negra. D'aquí ve que sigui mal coneguda. No tothom és capaç de vèncer els prejudicis que desperta en nosaltres la cultura de la pobresa. I si la pobresa té pell negra, encara menys. Tal és el cas d'Haití: la majoria dels seus habitants són negres. Els mulats són escassos. Els blancs, inexistents. Els pocs que es veuen són estrangers: missioners i missioneres. El fet que siguin estrangers no vol dir que no siguin estimats. Ho són. Ja he dit que sor Martina era un inestimable tot terreny. I com ella, diria que tots els missioners i missioneres que viuen a Haití. Són l'altra Església: aquella que no hi ha perill que algú citi fora de context. Senzillament, perquè ningú no se'n recorda. I perquè els missioners i missioneres no tenen per costum fer manifestacions erràtiques i grandiloqüents com les que va fer el bisbe de Sant Sebastià, Munilla, l'endemà d'haver pres el relleu d'Uriarte: «Hi ha coses pitjors que la tragèdia d'Haití.» Per segons qui, sí, evidentment. Per a sor Martina, segur que no. Nascuda a Terol, aquesta religiosa té el cor i el pensament en els pobres d'Haití. Passen més fam ara que abans del sisme. Malgrat que el país té ara una reserva d'aliments més gran que mai. El problema és com repartir-los. Falten missioners, no en tinc cap dubte. I estic segur que, de bona gana, molts capellans, religiosos i religioses del primer món hi anirien si això fos possible. Ara és només un somni, però no perdo les esperances que algun dia aquest somni es faci realitat.

En efecte: s'acompleixen els deu primers anys d'existència del Fòrum Joan Alsina. Deu anys de fidelitat al goig i l'esperança que el Concili Vaticà II va despertar en el món sencer: una altra Església era possible, i continua sent possible. Una Església que no es miri al mirall, que no contempli el món des del Dret Canònic. Amb aquesta esperança, felicito els companys del Fòrum Joan Alsina: ell duia Xile al cor. Xile, malgrat Pinochet, ha sabut reconstruir-se. La seva renda per càpita és avui superior a la d'Haití, que ocupa un dels darrers llocs en la llista de l'ONU. No és casual que hagi triat sor Martina Romero com a postal de felicitació: el 24 de març d'enguany s'acompliran trenta anys de la mort de monsenyor Romero, el bisbe assassinat a peu d'altar. El dia abans, en la seva homilia, havia denunciat la repressió governamental contra el poble d'El Salvador, descontent amb la dictadura militar. Són dues efemèrides dignes de tenir en compte. D'altra banda, Joan Alsina feia tasques d'infermer, no? Doncs què millor que una branca d'alzina i uns brots de romaní per celebrar els deu anys d'uns romeus que no han parat de fer camí ni un sol dia malgrat tenir tantes coses en contra? Llevat d'una: les ganes de caminar. De fet, Haití és a dos passos de Girona.