Un retorn al 1939

El 27 de gener de 1939, l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el cap de la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents, Marcelino de Ulibarri, va adreçar una comunicació als seus subordinats en la qual es traslladaven les directrius del ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer (el cuñadísimo de Franco), per tal que es posés a la seva disposició“toda la documentació del enemigo existente en Cataluña”. La ràtzia documental tenia una funció molt clara: recopilar material per tal d’organitzar la repressió contra els vençuts; però, amb el pas dels anys, també vam poder comprovar que els anomenats “papers de Salamanca” també eren un testimoni permanent de la nostra derrota. La història d’aquests papers és prou coneguda. Van ser necessaris molts anys de reclamacions, una llei ex professo, una infinitat de gestions i una pila d’incompliments polítics i legals per tal de retornar-los als seus legítims propietaris; una prova evident dels peatges i les limitacions de la democràcia espanyola.

Aquest dilluns vam viure una nova ràtzia, feta amb la mateixa nocturnitat que el 1939 i amb una idea semblant: fer-nos entendre que som territori vençut i que, lluny de tractar-nos amb clemència, s’escau molt més la humiliació. El cas de les obres de Sixena ens deixa, en aquest sentit, un missatge molt clar d’allò que ens espera el 22 de desembre si el triumvirat del 155 aconsegueix vèncer en les eleccions il·legals convocades pel PP. L’episodi també ha posat de manifest, novament, la submissió del PSC. El ridícul de l’alcalde de Lleida ha estat majúscul. Abans-d’ahir, Àngel Ros comparava el saqueig de les obres de Sixena amb un incendi cultural. El problema de tot plegat és que el PP (i la seva marca blanca, Ciutadans) ha encès la metxa, però el partit d’Àngel Ros ha posat a disposició dels piròmans el combustible. I, com s’ha pogut comprovar, no és un material de combustió lenta, sinó un instrument que ens retorna al 1939.