Èpica i realisme

L’independentisme s’enfronta als defensors del 155, però també s’encara als seus propis fantasmes: la ratificació de la magnitud de la base social que el sustenta davant d’un increment de participació que pot afavorir l’unionisme; la redefinició del full de ruta i les dificultats per avançar en un marc autonòmic que continuarà vigilat i retallat, si no intervingut; els processos judicials acarnissats i imprevisibles, i la batalla de JxCat i ERC per l’hegemonia després d’un mandat de rivalitats sota les estovalles del govern. Tot plegat, amanit amb les contradiccions de concórrer a les eleccions del 155. L’èpica electoral i el realisme, malgrat la cruesa de la situació, no es reconcilien. ERC va intentar que JxCat aclarís qui proposaran de president si Puigdemont no pot tornar, però la batalla entre aliats penalitza. I als de Puigdemont, la carta presidencial els funciona per l’anvers i el revers. Si guanya el 21-D i no pot tornar o el detenen abans, l’escàndol tindrà magnitud internacional. ERC dirà, si guanya, que el seu president és a la presó, però encara n’hi hauria un altre, a Brussel·les, amb un complex paper institucional que els republicans han intentat perfilar amb complexitat, i que JxCat nega. No li cal entrar-hi: no volen dos presidents. Si guanya Cs, diran, a més, que amb la llista unitària no hauria passat. La del 21 serà una nit difícil: cauran tots els filtres i la migradesa d’aquesta autonomia del 155 quedarà més despullada que mai.