Pobres treballadors

No tinc diners, no tinc diners / Xiquets preneu paciència / cosa d’un mes / cosa d’un mes / no tinc diners. Xiquets, preneu paciència / cosa d’un mes.” Així diu una estrofa de la cançó titulada No tinc diners, del grup ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que es clava al cap després de llegir l’informe sobre l’ocupació que aquests dies ha presentat la taula d’entitats del Tercer Sector Social. Més que mai hi apareix el concepte de treballador pobre. Els pobres treballadors ja no en tenim prou amb tenir una feina remunerada per esquivar la pobresa; ara som treballadors pobres, perquè cada cop més els sous no permeten arribar a final de mes. Al voltant de mig milió d’assalariats formen part a Catalunya del que ja es coneix amb aquest concepte. Són aquells amb sous inferiors als 1.171 euros, que és el llindar fixat per la Carta Social Europea basant-se en el 60% dels ingressos mitjans, i que tindrien “un salari mitjà mensual que no els permetria desenvolupar una vida decent”. Encara més: al voltant de la meitat d’aquests assalariats van tenir nòmines inferiors als 710 euros pel pes elevat dels contractes a temps parcial, segons diu l’informe Ocupació de qualitat: una resposta al fenomen dels treballadors i treballadores pobres. La falta de recursos provoca una espiral que ho xucla tot: habitatge, salut, increment de les desigualtats, exclusió social. La lluita de tots els que aquests dies han fet campanya electoral i, sobretot, dels que acabaran ocupant les cadires del poder (si les cadires encara queden dempeus a partir del 22-D!) no només s’ha de centrar a reduir les taxes d’atur, sinó a aconseguir millorar les condicions dels treballadors, dels que tenim sou, dels que volem una feina amb un sou digne. No podem tenir un bon país si primer no es dignifiquen les condicions econòmiques de les persones. “Ai president / pague als ciutadans / que tenen gana / que tenen gana / que si no, no ballaran / jota ni sardana”, diuen els Quicos.