A l’‘indepe’ frustrat

Les eleccions del 27-S del 2015 van tenir la participació més alta de la història: més d’un 77%, rebaixat a un 75% per la distorsió que suposa l’escàs vot exterior. Amb aquestes xifres altíssimes, mai vistes, l’independentisme va guanyar per un marge de més de 250.000 vots –restant-hi fins i tot els d’Unió, que no va assolir representació, i extraient del càlcul l’univers comú– i va obtenir una majoria absoluta de 72 escons, que va superar en 20 els unionistes. Enquestes apocalíptiques, aparegudes bàsicament en mitjans de la caverna, venen ara no ja tan sols que la majoria absoluta perilla –que pot ben ser–, sinó fins i tot, en un exercici d’imaginació molt més discutible, que els seus poden guanyar. Es basen, per fer-ho creure, en unes xifres de mobilització de l’espanyolisme encara molt més altes que fa dos anys, que hi seran, però perquè la situació es reverteixi i els números els surtin –tenint en compte, a més, que el nou votant és majoritàriament independentista– hauria de passar que alguns, molts dels 1,96 milions de votants de JxSí i la CUP el 27-S es fessin enrere. I si l’1-O, sota l’angoixa dels cops de porra, no ho van fer –el sí va créixer per sobre dels dos milions–, per què ho han de fer ara?

Pot ser que molts d’aquells us sentiu defraudats per la situació de després del 27-O; potser n’hi ha que us creieu enganyats perquè no veieu on eren les estructures d’estat; altres esteu desmoralitzats per la resposta de l’Estat i la UE, o per una situació de bucle en què no es veu un horitzó clar de resolució... I de debò us rendireu ara? Realment el 21-D engegareu a rodar tot el camí fet, fins al punt de no votar o de lliurar el país a qui el vol de genolls? Només l’independentisme pot perdre aquestes eleccions. I jo no crec que ho faci.