Que Santa Llúcia li conservi la vista!

No acos­tuma a pas­sar que la patro­nal fomenti vagues. Per ser més jus­tos, és insòlit. Fins i tot a Cata­lu­nya, on de vega­des sem­bla que tot és pos­si­ble. Aquí hi ha abran­dats sobi­ra­nis­tes con­tra­ris a la llei del cinema i pre­si­dents nas­cuts a Iznájar que hi són favo­ra­bles. Si bé no ens hau­ria d'estra­nyar tant, el nom no fa la cosa i sovint els clixés són enga­nyo­sos. Perquè sota els romanços apas­si­o­nats de deter­mi­nat cata­la­nisme hi ha bate­gat sem­pre la fide­li­tat a deter­mi­nats interes­sos econòmics. Per haver-hi, al nos­tre país, hi ha fins i tot empre­sa­ris que pro­mo­uen vagues, com aquests que encapçala Camilo Tar­razón, entes­tats a impe­dir que als cine­mes hi hagi una oferta mínima­ment digna de cinema par­lat o sub­ti­tu­lat en la llen­gua pròpia del país. Per donar-hi més ver­sem­blança han encar­re­gat un informe jurídic a l'eco­no­mista José María Gay de Liébana que, sabe­dor que qui paga mana, no ha dub­tat a fer un informe apo­calíptic amb una con­clusió mer­cenària i lamen­ta­ble: la presència del català faria tan­car els cine­mes. Aquesta sem­bla ser l'espe­ci­a­li­tat de Gay, la dels infor­mes apo­calíptics. Pre­ci­sa­ment en va fer un sobre el fut­bol pro­fes­si­o­nal, el 2008, i la seva con­clusió era que el fut­bol esta­tal, començant pel Madrid, era a un pas de fer fallida. Que Santa Llúcia li con­servi la vista! L'any següent el Madrid feia la des­pesa en fit­xat­ges més sal­vatge de tota la seva història.

El més indig­nant, no obs­tant això, és que els Tar­razón i com­pa­nyia, amb l'escalf als cla­tells de la dreta més rància –i l'acti­tud com­pren­siva i dis­pli­cent de CiU–, no van de cara i dis­fres­sen la vaga de sub­ter­fu­gis econòmics. Perquè, és clar, dir sense més preàmbul que t'entes­tes que la quota de català al cinema sigui del 3% –que podria ser el per­cen­tatge en iano­mami als cine­mes de Brasília– és tant com adme­tre que no vols, ni per mal de morir, que es pro­jecti cinema en català als Països Cata­lans. D'aquí que els anun­cis inse­rits a la premsa, en aquest cas en llen­gua cata­lana, asse­gu­rin que fan vaga «per denun­ciar que la nova llei reduirà el nom­bre de pel·lícules». I en un cinisme cal­cat als tòpics habi­tu­als de Ciu­ta­dans i El Mundo hi afe­gei­xen «Català i feina SÍ! Quo­tes i atur NO!».

És clar que tot ple­gat hau­ria estat més fàcil si el govern s'hi hagués posat seri­o­sa­ment fa anys i no hagués assis­tit impas­si­ble a la petri­fi­cació d'una situ­ació here­tada direc­ta­ment del fran­quisme. De la mateixa manera que la soci­e­tat civil –començant per la que ara té orgas­mes cada cop que es parla de con­sul­tes sobi­ra­nis­tes– hau­ria d'haver estat prou activa per reac­ci­o­nar i exi­gir cinema en català.

Avui el govern ha posat fil a l'agu­lla amb una llei tal com cal. Ara és, per tant, el torn de la soci­e­tat civil, de pren­dre nota i fer sen­tir la nos­tra veu a favor del dret a poder veure cinema en català, amb el mateix entu­si­asme que l'espa­nyo­lisme fa cos­tat a totes aque­lles ini­ci­a­ti­ves immo­bi­lis­tes que ens volen seguir pri­vant dels nos­tres drets lingüístics.