La pluja, un mirall de la societat

El temps ocupa sem­pre part de la nos­tra vida, i és un tema que sovint surt quan ens tro­bem el veí del pri­mer pri­mera, el com­pany de feina a l'ascen­sor, la veïna del segon segona que pas­seja amb el gos, els col·legues d'un curs d'escrip­tura..., sem­pre hi ha un moment per par­lar del temps, i també del Barça, és clar. El temps forma part de les con­ver­ses que acom­pa­nyen un entrepà calent amb un tallat o un cafè, i ens influ­eix, i molt, i fins i tot ens tras­toca.

Josep Pla ens parla de la tra­mun­tana en el seu lli­bre El meu país, per dir-nos que «La tra­mun­tana és una alli­be­ració, un ambi­ent pro­pici a la impe­tu­o­si­tat i a la vehemència. El garbí és malaltís; la tra­mun­tana és fresca i sana. El garbí esborra les estre­lles; la tra­mun­tana crea cels ruti­lants d'una pro­di­gi­osa bellesa».

Aquests dies, però, les pàgines d'actu­a­li­tat a la secció d'El Temps és la pluja. La pluja ha estat sem­pre un tema lite­rari, poètic, com el vers del poeta malau­ra­da­ment finat l'any 1992 Valerià Pujol: «Plou al car­rer damunt de cada cosa / i cada cosa creix», uns ver­sos inti­mis­tes que mesu­ren el pas del temps, i l'efecte de l'aigua en l'estat d'ànim.

Per a molta gent, però, aquests dies de pluja ens creen neguit, per la mullena de peus si no anem ben calçats, perquè és dilluns i tor­nem a tre­ba­llar, i aga­fem el metro o l'autobús, tra­gi­nant un parai­gua ben moll que rega­lima i ens mulla el camal quan el ple­guem, perquè no veiem sor­tir el sol, que tant neces­si­tem, perquè l'aigua –fent psi­co­lo­gia barata– ens fa retro­ce­dir en el temps, i ales­ho­res voldríem tor­nar al ven­tre de la mare, quan fa molts anys, encara no havíem nas­cut, però som a fora, en aquest món de mones, i ens repe­teix haver d'aguan­tar un cap tor­ra­co­llons o un com­pany de feina que fa mèrits per ser el pilota més efi­ci­ent.

Aquests dies de pluja els comen­tem sense apro­fun­dir-hi gaire, però són a la punta de la llen­gua, perquè és el comen­tari més fàcil quan no volem abor­dar les coses que real­ment ens pre­o­cu­pen. Una con­versa mete­o­rològica no és altra cosa que un ele­ment dis­trac­tor dels sen­ti­ments del cor o dels pro­fes­si­o­nals.

La pluja ens aporta bene­fi­cis, perquè omple els pan­tans, però també pro­voca inun­da­ci­ons o emplena bai­xos de cases, i ens irrita quan no podem sor­tir al car­rer, perquè ens obliga a arre­ce­rar-nos. La pluja con­vida a estar-nos a casa i obser­var la dansa que fan dues gotes rere els vidres, veure com juguen, com ten­ti­ne­gen per un cir­cuit sinuós, ara s'atu­ren, ara con­ti­nuen, fins que sor­pre­nent­ment es tro­ben i crei­xen en un cor­riol aquós que mor i ales­ho­res en comen­cen a dan­sar d'altres. Men­tres­tant, a fora, uns nens xipo­lle­gen camí cap a l'escola i la mare els renya perquè es mulla­ran la roba i a última hora s'hau­ran de can­viar perquè no aga­fin cap refre­dat.

El refra­nyer també aplega un bon gra­pat de dites sobre la pluja, com ara «El gener diu al febrer: jo he plo­gut molt; tu plou als sem­brats», o bé, «Aigua de març, pluja als sem­brats», i així podríem seguir amb altres mesos de l'any. Els refranys ens par­len del desig del pagès, de la seva pre­o­cu­pació pel temps, per les colli­tes. Els poe­tes ens par­len de sen­ti­ments, del temps més inte­rior, del que sen­tim quan plou, de la vida, del sexe, de l'amor, del que por­tem més ama­gat, dels tras­bal­sos més íntims, més per­so­nals. Els meteoròlegs ens par­len d'estadísti­ques i de pre­vi­si­ons, ens par­len de com hem de ves­tir-nos, com hem de pre­pa­rar-nos davant les inclemències del temps, i el govern ens parla de segu­re­tat, de no aga­far el cotxe amb plu­ges tor­ren­ci­als...

I la gent parla del temps i de la pluja perquè no ens agrada mullar-nos i perquè és una con­versa banal, una pri­mera con­versa per expres­sar en el fons sen­ti­ments i, si convé, entrar en qüesti­ons que ens pre­o­cu­pen més, com ara la con­tinuïtat de l'empresa, el suplici si arri­ba­rem a final de mes, el diàleg de pare­lla o si el Madrid punxa per dis­tan­ciar-nos a més punts.

La pluja parla, ens comu­nica quan cau al damunt, i ens fa reac­ci­o­nar de mil mane­res. És un regal que ens fa la natura, i aquest regal el des­ta­pem de cin­quanta mil mane­res, amb poe­sia, amb renecs, amb espe­rança pagesívola, amb renúncies, però, al cap i a la fi, per­tor­bant-nos i remo­vent l'estat d'ànim per desit­jar amb més força que mai un sol res­plen­dent que ens recons­ti­tu­eixi l'espe­rit per con­ti­nuar els nos­tres pro­jec­tes més ambi­ci­o­sos. Ara em toca aixo­plu­gar-me perquè aquest arti­cle no acabi en paper mullat.