Dignitat

Tanco aquest arti­cle un dia abans de les elec­ci­ons. Millor així. Perquè hagin estat quins hagin estat els resul­tats, no hi ha cap fac­tor que modi­fi­qui les refle­xi­ons que hi vull fer. Tenim al cim un pro­blema de cul­tura política, un feno­men molt pit­jor que no pas la con­tingència d’uns resul­tats elec­to­rals. El fran­quisme oficiós no tenia cap motiu per des­per­tar-se del seu son plàcid perquè, fins aquí, ningú era capaç de dis­cu­tir-li ni la impu­ni­tat ni l’hege­mo­nia. El fran­quisme ha fet el paper que s’espe­rava que fes. La crisi de cul­tura política més greu, en canvi, la pro­ta­go­nit­zen aque­lles per­so­nes i ins­ti­tu­ci­ons que han des­a­pro­fi­tat una magnífica ocasió per envi­go­rir la democràcia. Massa gent s’ha tran­quil·lit­zat amb l’apli­cació del 155. Massa gent accepta con­viure amb un llen­guatge enve­ri­nat com “desin­fec­tar Cata­lu­nya” (Josep Bor­rell) o “liqui­dar l’inde­pen­den­tisme” (Soraya Sáenz de San­ta­maría). Massa gent accepta (per pas­siva) que hor­des fei­xis­tes hagin inter­pre­tat l’acció política com una llicència de caça major i agre­dei­xin i inti­mi­din ciu­ta­dans inde­pen­den­tis­tes. Jo no balla­ria (ni el fox­trot d’una sola cama) amb rivals polítics tan­cats a la presó o a l’exili. No és un bon indici que Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal no qua­li­fi­qui de “pre­sos de consciència” els qua­tre pre­sos inde­pen­den­tis­tes, ni que Humans Rights Watch con­si­deri “des­pro­por­ci­o­nada” la violència poli­cial con­tra l’inde­pen­den­tisme (si diu “des­pro­por­ci­o­nada” és perquè accepta que alguna violència devia ser “pro­por­ci­o­nada”). Avui, com sem­pre, per no haver de reconèixer-te com a sub­jecte polític, con­ti­nu­a­ran dient que l’inde­pen­den­tisme és un pro­blema men­tal o de delinqüència. I com hem fet sem­pre, per­sis­ti­rem en aquesta bata­lla, sorda, pro­pera a una fe rao­nada. Seria impos­si­ble enten­dre la dig­ni­tat d’una altra manera.