Vinga votar

El resultat de les últimes eleccions autonòmiques demostra les limitacions

del sufragi universal. Mai no havia anat a votar tanta gent ni mai havien deixat les coses més o menys com les havien trobades. L’indiscutible èxit, en circumstàncies prou adverses, del bloc independentista no pot ocultar el fet que la suma dels seus vots no arriba al 48%. I l’esperança del govern de Madrid que hi hauria prou electors a Catalunya per assolir una alternativa constitucionalista en el Parlament ha quedat frustrada. Els polítics esperen sempre que la gent resolgui els problemes que han creat i pagui les despeses, però comença a ser hora que renunciïn a la rendició incondicional de l’adversari i comencin a pensar d’una altra manera; no pot ser que ens facin anar a votar cada mig any fins que hi hagi un desenllaç que satisfaci incontestablement un dels dos bàndols. És de bon to felicitar-se perquè l’abstenció hagi baixat fins al 18%, però l’increment de participació no és cap bona notícia: s’ha aconseguit gràcies a la creació de temors i a l’exacerbació dels sentiments. De moment, molts ciutadans estan crispats i comencen a confondre la passió política amb la fe sectària. La democràcia no consisteix només a votar; es tracta de garantir l’estabilitat i la seguretat, es tracta que hi hagi institucions fortes, es tracta que el lliure joc dels interessos no alteri les bases de la prosperitat. I ho estan destruint tot com si no hi hagués demà i sense cap escrúpol de consciència; entre tots acabaran donant la raó a Aznar quan deia que la catalana és una societat malalta.