Cs i l’estat cultural

Un dels grans interrogants que ens deixen els resultats electorals del 21-D és l’auge previsible de Ciutadans (Cs) en l’escenari polític català. Caldrà temps i lucidesa per digerir aquest gir en l’imaginari de la Catalunya real que l’Estat espanyol ha aconseguit de modelar gràcies al règim i a l’acció política derivats de la Constitució del 78. L’impacte sobre el catalanisme històric de la progressió de Cs només és comparable a l’impacte sobre el nacionalisme espanyol de la renovada victòria de l’independentisme malgrat la repressió política, econòmica, policial i judicial de l’Estat contra el moviment i els seus líders principals.

La gran novetat de la política catalana –i potser espanyola– no és tant el fet que Arrimadas hagi aconseguit de situar Cs com a primer partit al Parlament. Això no seria així en el supòsit que s’hagués repetit JuntsxSí. El fet rellevant és la consolidació i implantació del partit –i de la ideologia que el sosté– en bona part del territori, arrelant en antics feus de PSC i PP.

Com s’explica la irrupció en deu anys d’aquest partit nascut a Barcelona, declaradament anticatalanista, que salta dels tres diputats del 2006 als 36 del 2017? Les respostes a l’ús solen ser: reacció al procés sobiranista, crisi del PSC, descrèdit del PP, el carisma de la jove líder, etc. Neolerrouxistes? Neofalangistes? Historiadors com Joan B. Culla ja han deixat escrit que poc té a veure Cs amb els partits de Lerroux o de Primo de Rivera. No hi ha dubte: Ciutadans és un partit de nova trinca, un producte genuí del règim del 78 i de la transformació de l’Estat espanyol en estat cultural.

Estat cultural? El concepte emergeix a França amb les polítiques culturals de Malraux. Anys després el sociòleg Marc Furamoli en farà una crítica severa en el seu llibre L’état culturel (1990). Ha passat mig segle des de les il·lusions il·lustrades de Malraux, i avui, a Europa, la raó cultural de l’estat nació s’està convertint en la gran coartada de la seva pervivència i supremacia. El temible Leviatan s’ha domesticat i ha adoptat la faç amable d’una deessa protectora de la nació. Com han argumentat molts autors, i entre nosaltres especialment el professor Gonçal Mayos, la “turboglobalització” dels mercats ha desarmat els estats nació de polítiques econòmiques “sobiranes” i els ha empès a compensar la pèrdua de sobirania accentuant la politització de la “cultura nacional”.

L’estat es transforma en estat cultural per protegir la nació “imaginada”. L’estat de dret és això: la policia de la nació. Si la nació és “Espanya”, l’estat de dret defensarà la “nació espanyola” de tota ingerència o amenaça exterior o interior. Què fonamenta la Constitució de 1978? La “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (art. 2). L’estat fa la nació i la dota d’un conjunt de trets i símbols culturals “sagrats”: una monarquia, un poble (art. 1.2: “el poble espanyol”), una llengua comuna (art. 3.1: el “castellà”), una bandera, una capital, una història, un himne, una selecció nacional, el discurs del rei de Nadal...

Què defensa ara el bloc del 155? L’“ordre constitucional”, l’ordenació nacional establerta pel règim del 78, que implica convertir en dret –en monopoli de la violència – la unitat “indissoluble” de la nació espanyola. Tot el procés deriva del no reconeixement del fet nacional català, que culminà amb la sentència del TC del 2010. Quin partit clamà primer per aplicar el 155? Ciudadanos. Junt amb PP, Cs no ha perdut ocasió per orquestrar campanyes contra la immersió lingüística, l’“adoctrinament” a l’escola, TV3, Diplocat, les entitats cíviques catalanistes, la normalització de la llengua.

Res d’estrany. Cs nasqué amb una marca d’aigua estrictament cultural-nacional. La marca de l’espanyolitat. El manifest dels promotors del 2005 al CCCB reclamava la constitució d’un nou partit per lluitar contra el catalanisme i contra la normalització del català. Però aviat el partit ensenyà les cartes. L’objectiu era Espanya: rellevar la mítica i la narrativa de la nació única espanyola, tan degradada en boca de PP i PSOE. D’aquí l’idil·li de la FAES d’Aznar i dels diaris de Madrid amb Arrimadas. I és que Ciutadans, que diu no creure en els drets “territorials” i només en els individuals i que es proclama no nacionalista, representa la gran esperança del nacionalisme espanyol. Arrimadas és la millor carta de crèdit de Rivera per fer creure a Espanya que Ciudadanos pot revertir el fracàs del nacionalisme unitarista i excloent, compartit fins avui per PP i PSOE.