Parlem clar

Les eleccions imposades per Madrid han estat un gran èxit per al bloc independentista. Ha sumat més vots que mai, i ha superat de llarg el llindar dels dos milions de vots. El bloc unionista, en canvi, s’ha redistribuït internament i Ciutadans ha rendibilitzat l’escomesa del tripartit del 155 i ha acumulat més d’un milió de vots. Atès que va anar a votar un 81,94% del cens electoral, ara més que mai tenim una radiografia completa del país. S’ha acabat la cantarella de la majoria silenciosa. Tenim dos blocs, distribuïts entre el 47,5% dels independentistes i el 43,4% dels unionistes, als quals cal sumar el 7,4% dels que s’autoqualifiquen com a equidistants. “L’única veritat és la realitat”, va sentenciar Aristòtil, tot i que molts altres autors han afegit després que la realitat es relativa perquè tot depèn de com s’hi aproxima cadascú. No hi ha dubte que l’autoengany és gairebé una norma entre els polítics.

El problema de Catalunya, doncs, és que l’autonomisme ha estat incapaç d’estendre la catalanitat arreu del país. Tots som catalans, evidentment, però la idea que repetim de manera mecànica que “som un sol poble” és absolutament falsa. Hem après la lliçó de la història i no ens barallem, com passa en altres llocs del món, malgrat que l’unionisme es beneficia de la repressió judicial i policial espanyola contra l’independentisme. És evident que la nacionalització espanyola de Catalunya, per dèbil que hagi estat, com va defensar en el seu dia Borja de Riquer, ha tingut els seus efectes. Molts catalans no senten Catalunya com la nació pròpia, fins al punt que, com ha passat moltes vegades al Parlament amb els diputats de Ciutadans o del PP, ni tan sols accepten els símbols, com ara l’himne. És famosa a Twitter la fotografia d’una Inés Arrimadas muda i impertèrrita, tot i que dempeus, al seu escó mentre els altres diputats cantaven Els Segadors, que s’acompanya d’una altra fotografia en què Arrimadas va vestida amb la samarreta de la roja mentre celebra a cor què vols un gol contra no sé qui. Aquesta Catalunya també existeix. És una de les dues Catalunyes i no precisament con les que va descriure Àngel Carmona en el seu estudi sobre la confrontació literària entre “jocfloralescos i xarons” del segle XIX. La divisió actual afecta el nervi de la nació i té un mal pronòstic si no hi sabem posar remei.

L’independentisme d’esquerra va posar en circulació anys enrere la teoria que podia existir un independentisme sense nacionalisme. Des de les pàgines de l’Avui ho vaig combatre a bastament, perquè sempre he cregut que aquest plantejament ens portava a la cronificació de la ruptura que ara s’ha fet evident sense cap mena d’embuts. Una fractura que dona peu, per exemple, a la bestiesa aquesta que s’ha inventat l’unionisme sobre la possibilitat d’independitzar Tarragona i Barcelona de Catalunya per constituir una comunitat autònoma nova amb el nom de Tabarnia (així, sense accent, per remarcar-ne l’espanyolitat). Ja sé que aquesta proposta és estrafolària, però l’unionisme farà de tot per esquarterar Catalunya i debilitar-ne la consciència nacional. De fet, Arrimadas va donar suport a la proposta en una piulada que ella mateixa després va esmenar.

Per què reclamem la independència si no és per preservar la nació catalana? Una independència sostinguda pels greuges econòmics podria esdevenir un mer populisme, un més dels molts que campen a Europa. Propugnar la separació per raons econòmiques no és convincent. A més, les actituds polítiques fonamentades en el greuge econòmic són patrimoni de l’extrema dreta o de la dreta xenòfoba. Barrejar l’independentisme català amb aquest fenomen europeu i mundial és el somni humit de l’unionisme. Cal evitar-ho a tota costa. L’important, doncs, és preservar la nació i fer-la extensiva a tothom. I, per començar, diguem les coses pel seu nom i deixem d’autoenganyar-nos amb la mentida, difosa tant per un determinat catalanisme com per l’anticatalanisme, que l’ensenyament en català arriba a tot arreu. Tothom coneix casos que demostren exactament el contrari. La immersió lingüística no s’ha implantat de veritat a tot Catalunya i hem acceptat que així fos per preservar la ficció del famós “un sol poble”. Som un sol poble, sí, en tant que tots som catalans, però nacionalment no és del tot cert. Si l’independentisme vol créixer, és per aquí que ha d’anar i no pas per intentar eixamplar-lo ideològicament. Tenim de tot, en aquest sentit. Per contra, resoldre el problema de la catalanitat és més complex.