El sentit comú

No hi ha cap motiu que justifiqui el govern d’una nació des de la distància. I, encara més, si aquest és un mal govern que nega els nostres drets i, així mateix, la nostra voluntat de constituir-nos com a poble. Perquè l’única solució plausible a l’absència de justícia és la independència i la instauració de la República. Són unes idees que fins fa poc formaven part del nostre imaginari i que ara s’intenten extirpar sota coacció. Però en un marc on la por s’imposa no hi ha possibilitat de construir una societat lliure. Autodeterminar-se és el vehicle indispensable cap a la llibertat i en la recerca de les veritats fonamentals. La seva és una casuística universal. La proclamació de la República, el proppassat 27 d’octubre, és un fet que només pot desfer el Parlament. I això cal explicar-ho bé per copsar el seu valor transcendental.

La proclamació de la República esdevé en seu parlamentària i no es pot reduir a un gest ni polític ni simbòlic: és una realitat factual que té connotacions històriques i és una espasa de Dàmocles sobre l’Estat espanyol. D’aquí la pressa que té aquest mateix Estat a confiar en la veu dels polítics presos –literalment es tracta d’ostatges polítics– o també d’aquells polítics subjectes a penes de presó perquè desmenteixin el caràcter de l’esmentada proclamació, tot rebaixant el seu poder a una mera qualitat política.

Però això no és possible, en cap cas, atesa la naturalesa del fet històric que transcendeix el dret positiu i que s’instal·la en el iusnaturalisme; només cal llegir els prolegòmens d’una declaració com la dels Estats Units d’Amèrica, tenyida de referències al dret natural a fi de poder justificar allò que representava una transició política i que, en aquell context, era el principi –la base– d’un fonament que s’havia d’articular territorialment.

Dit d’altra manera, el problema de la declaració d’independència no és si és política o si fins i tot té valor jurídic –teòricament no en té, car no s’ha publicat enlloc i tampoc s’ha sancionat–. El problema és la seva efectivitat sobre el territori on es vol portar a terme. I en aquest sentit és que el govern de Catalunya va renunciar a fer efectiva la proclamació. Però això no anul·la la natura de l’acte: la declaració és un fet objectivable que té lloc en unes coordenades específiques: el Parlament de Catalunya. És, per tant, un acte de ruptura en vigència que ningú pot anul·lar, atès que els actes de ruptura ho són en establir una entitat política –efectiva o no– de nou encuny. El Parlament de Catalunya és la seu de la sobirania en tot allò relatiu a la inevitable sobirania compartida d’un Estat descentralitzat. Així doncs, només el Parlament pot desfer el que un dia en concret va aprovar una majoria dels seus parlamentaris. Cal no oblidar per no morir i recordar que la nostra causa és, en gran mesura, la de tots els pobles.