Hores difícils

Assis­tim, des del 21-D, a decla­ra­ci­ons i debats en què s’espe­cula amb molt d’interès –i d’interes­sos– què faran o dei­xa­ran fer a Car­les Puig­de­mont, a Oriol Jun­que­ras i a la resta d’empre­so­nats o exi­li­ats per pren­dre pos­sessió dels càrrecs par­la­men­ta­ris per als quals han estat esco­llits o per exer­cir els càrrecs gover­na­men­tals per als quals siguin desig­nats. Tots tenen el dret d’inten­tar-ho i d’acon­se­guir-ho, però les difi­cul­tats són evi­dents. I en el cas que no els fos mate­ri­al­ment pos­si­ble, no s’hau­ria de pre­veure alter­na­ti­ves vir­tu­als ni dele­ga­des. Ens convé un govern que governi i un par­la­ment que legisli amb totes les con­se­lle­ries acti­va­des i tots els escons ocu­pats. Aquí. No a l’exili ni a la presó. Sense renun­ciar a la mobi­lit­zació per­ma­nent per acon­se­guir la plena sobi­ra­nia ni a l’anul·lació dels pro­ce­di­ments judi­ci­als de caràcter polític, també ens urgeix reco­sir tot el que el 155 ha espar­ra­cat, bas­tir ponts de con­tinuïtat amb la política gover­na­men­tal ante­rior i avançar, sobre­tot avançar, en el progrés de l’eco­no­mia, del benes­tar social, de l’ense­nya­ment i de la cul­tura perquè és així com es cons­tru­eix un país. I cal, a més a més, fer palès que per cada per­sona que sigui encau­sada, empre­so­nada o inha­bi­li­tada, n’hi ha milers dis­po­sa­des a relle­var-la. La res­pon­sa­bi­li­tat d’evi­tar que l’adver­sari engruni l’avant­guarda alhora que enfonsa la rere­guarda no és negli­gi­ble i entre els esforços a fer pot­ser també hi ha algu­nes gene­ro­ses renúncies.