Els reis o els Reis

Demà a la tarda, milers de nens i nenes catalans, com també d’altres llocs –no és pas costum arreu, ni tan sols a totes les nacions de tradició cristiana– aniran a rebre i complimentar els Reis. És una cavalcada que a tots entusiasma. Als Reis, se’ls estima no només perquè ens duen regals –i carbó dolç, si s’escau– sinó perquè són transparents i valents, multiculturals i humils. Ara bé, n’hi havia un altre de rei, el “legal”, que aleshores era el malvat i corrupte Herodes (73-4 aC).

Anem a pams: la cavalcada representa el camí que van recórrer els Reis Mags –possiblement uns astròlegs de bona fe, de Babilònia o Pèrsia– fins a Betlem, seguint l’estrella, per trobar el Nen Jesús. Diu la tradició –al principi del capítol 2 de Mateu–: “En temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: «On és el que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.»” Aquell reiet es va inquietar, tot i que –amb ajuda dels seus ministres– va esbrinar quin era el llogarret previst: Betlem. Sé que narrant el final de la història no faig pas un spoiler (no soc un aixafaguitarres). El rei poderós –i, a la vegada, covard– els ordena: “Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.” Hipòcrita! Li volia fer mal. L’adoren amb or, encens i mirra, reconeixent la “reialesa” autèntica de l’infant diví però, “advertits en somnis, se’n tornaren al seu país per un altre camí”. Van passar obertament d’Herodes, van desobeir el rei. Eren valents, a més d’audaços i honestos. Ja es veu que, de governants, n’hi ha de bons i de dolents: Herodes era un cruel “matanens”, així ha passat a la història.

La monarquia és una invenció antiga: suggereix que ha de manar només un, i que ha de ser –encara que hi pot haver variants– l’hereu, el fill del que ja manava. Potser cal recordar aquí que John Locke (segle XVII), al seu llarg Primer tractat sobre el govern civil, critica acuradament l’obra monàrquica de referència al seu país, El patriarca, o el poder natural dels reis (de Robert Filmer). El pare del liberalisme modern nega bàsicament que l’autoritat real hagi estat atorgada per Déu a Adam. Filmer ho afirmava: Adam era l’amo de tot el món i monarca de tots els seus descendents, amb un poder il·limitat. Es creia que la submissió era el model d’organització social conforme a l’ordre diví i natural, perquè els monarques s’havien de veure com a substituts d’Adam i pares dels seus pobles. La raó i el sentit comú van aturar la resposta esbiaixada a la pregunta: a qui s’ha d’obeir? Locke desenvolupa una proposta parlamentarista, tot i que poc disruptiva.

Quan demà al vespre aclamem els Reis, els que van amb majúscula, els que porten regals als nens, no oblidem que el poder està en la humilitat i el servei, en la sinceritat i el respecte, no en la manipulació i repressió. Que ningú es confongui.