Rebel·lió, rebel, ‘rebelión’, ‘rebelde’

Quan l’Institut d’Estudis Catalans o bé la Real Academia Española han renovat els diccionaris de català o de castellà, jo he renovat els meus, els quals tinc sempre a mà. La veritat és que els professionals de les llengües fan una bona feina i es pot dir que és impossible trobar-hi un error i, en el cas del català-castellà o a l’inrevés, les definicions són exactes. Qui i d’on han tret l’absurda definició de rebel·lió, gestada l’11 de setembre i parida després en les informacions dels mitjans addictes amb el creixent atac a Catalunya? Amb força creixent intentant inculcar a la massa perills inexistents, amb els catalans de protagonistes! Ha nascut un tema, no pas de defensa, sinó d’atac: els catalans, l’11 de setembre donaren a Europa, i a bona part de la resta del món, proves de patriotisme, educació, cultura i pacifisme.

D’on ho tragué algú? Degué ser un personatge important de la política, perquè prop d’un mes després, entre molts altres imitadors, s’apuntà el govern amb el president de portaveu. La justícia se n’encomanà tot seguit i la reialesa, que havia donat proves que prendria partit, no parlà d’un estat de guerra, però sí que els catalans rebel·lats havien esdevingut bel·licosos. El 3 d’octubre, gairebé en estat de guerra, segons ell, amb veu alterada, un confident del màxim nivell donava “el parte”: “Rebel·lió!, rebel·lió!, auxili!, auxili! Els catalans s’han rebel·lat i han envaït Barcelona altra volta. No, no! Això no. No hi ha hagut baixes. Ni ferits de cap mena. No, no: no van armats. Porten banderes –ells en diuen senyeres–, centenars, i no paren de cantar. Alguns càntics són amenaçadors i s’endevina que es preparen. Diuen milers de veus: «Bon cop de falç...», que és una arma que han manejat sempre. Fan també: «Catalunya tornarà a ser rica i plena...» Plena, plena! No en tenen mai prou! Necessitem ajuda armada. Això es desbocarà d’un moment a l’altre! Han col·lapsat el centre de la ciutat. Estem assistint al preludi d’una rebel·lió.”

“L’actitud severa de la justícia, els empresonaments, els exilis forçats a Europa, el 155, la fuga de les empreses, la intervenció en assumptes econòmics i encara més, i la llista de les mesures que s’hauran de prendre, no els ha desanimat?”, pregunten al confident des del Gobierno de Madrid, que els diu: “Ara, el preocupant és fer govern i nomenar president. Amb els caps possibles, un exiliat i l’altre empresonat, no ho tenen gota bé.” Li repliquen alguns estrangers: “I de la rebel·lió, què?”: “Rebel·lió? Haurà de preguntar-ho a jutges i fiscals, o a la premsa de Madrid. L’última va ser el 1936. No volem perdre’n una que no ha existit.” Els guardes nocturns del Valle de los Caídos fa uns dies oïren una veueta. De la tomba principal de la vall, per una escletxa, sortia una veu fina i tremolosa: “¿Queréis que os eche una mano? ¡Esto lo arreglo en una semana!” Un guarda digué: “Una semana, mi general? Com és que la batalla de l’Ebre li durà més de dos anys?”.