Nosaltres i les xarxes

Les xarxes socials i els aparells que les vehiculen s’han instal·lat a les nostres vides per quedar-se i ho han fet sense escarafalls ni massa soroll, com ho feren en el seu moment la rentadora o el televisor. Han vingut per quedar-se. L’adopció ha estat fàcil i còmoda per a gairebé tothom, excepte per a alguns que s’hi han resistit i continuen fent-ho. Amb l’absoluta normalitat amb què parlem de la rentadora o del rentavaixelles, es discuteixen les prestacions de qualsevol aparell electrònic. Hi ha qui, sensatament, s’ocupa i estudia l’ús acaparador que sovint se’n fa, sobretot a determinades edats i circumstàncies. I també qui, des d’una visió apocalíptica, diagnostica la fi de tota comunicació humana, la de mirar-se als ulls. Hi ha, en canvi qui no hi veu cap problema: he contemplat, fa poc, l’espectacle d’un nen d’uns 10-11 mesos, en el seu cotxet entretingut amb un mòbil, mentre la mare feia cua a la carnisseria. Pràctic: això sí. I amb aquesta mateixa tranquil·litat es trameten missatges que es reben –alguns no se sap ben bé d’on surten– sense calibrar ni pensar massa en el seu contingut. Ni en la mica, encara que sigui una mica, de responsabilitat personal, individual, que tenim en reproduir-los o reenviar-los. Ho reps, t’agrada i ho reenvies. Fet. Però resulta que sí que en som responsables. Aquests últims temps a casa nostra les xarxes, sota les seves diverses expressions –Facebook, Twiter, Whatsapp, etc.– han circulat plenes de noticies verídiques, contrastades i actuals. I també, en abundància, de tota mena d’informacions antigues, de supòsits, de mentides, de comentaris destinats a fer por o crear desconfiança i malestar. I moltes persones, atorgant credibilitat i autoritat a comentaris i notícies que van en la direcció de les seves pròpies creences de forma acrítica, han arribat a trametre i dir allò que mai haurien gosat dir a la cara de l’interlocutor. En la seva pitjor versió aquesta activitat entusiàsticament transmissora ha produït una quantitat d’insults per segon mai vista fins ara.

Semiamagades darrere les xarxes, les persones poden sentir-se poc responsables de la seva contribució al benestar o malestar col·lectiu que elles vehiculen i promouen. I és per això que seria bo que tots plegats abans de produir o reproduir un comentari, notícia, imatge, etc., ens formuléssim algunes, poques, però fonamentals preguntes. La primera tindria a veure amb la veracitat o no de la informació, en aquests temps en què sabem que es fabriquen veritats a mida dels interessos del moment. Una segona tanda estaria relacionada amb l’actualitat de la informació i l’ús que se’n fa en aquests precisos moments. I finalment, i potser això és ja demanar massa, podríem preguntar-nos sobre el resultat d’aquesta notícia o comentari, sobre la dinàmica social del present. És que informa de veritat de quelcom útil? Ajuda a l’objectiu de recompondre relacions, propostes de mínims per conviure en un moment de tensions i malentesos? Serveix per construir ponts o, en canvi, alça murs cada cop més alts entre la ciutadania?

Voldria que cada persona triés, de veritat, el camí i el missatge que cregui convenient. Però m’agradaria encara més que tots ho féssim sense la lleugeresa que sol acompanyar un “clic”, sinó sabent que aquest tipus de paraules, imatges, propostes o crítiques no se les emporta el vent. Que són part d’aquest món nou que penetra cada dia al nostre cervell i al nostre cor: un món que està a fora nostre, que es conforma cada dia i alhora ens va conformant també a nosaltres individualment i col·lectivament. És gairebé una carta als Reis.