Llargmetratge

Fa mig any, en una reunió de Diplo­cat, Raül Romeva va dir que Holanda era el país de la UE els mit­jans del qual havien infor­mat menys sobre la situ­ació cata­lana. Cert: durant força temps fins i tot els espa­nyols tenien més infor­mació sobre Cata­lu­nya que els ciu­ta­dans dels Països Bai­xos. En visi­tar aquest país fa poc, però, tot par­lant amb un nom­bre gens negli­gi­ble d’holan­de­sos d’edats i pro­cedències soci­als ben dife­rents, va que­dar clar que la cosa ha can­viat: tots par­la­ven amb conei­xe­ment de causa de la bar­ba­ri­tat de l’1-O, dels pre­sos polítics, de l’exili del Puig­de­mont (pro­nun­cien el seu cognom a la fran­cesa: Pude­mont) i de la victòria inde­pen­den­tista a les últi­mes elec­ci­ons. I si això és així a Holanda, deu ser així a la resta de la UE. Amb l’excepció nota­ble del govern espa­nyol i els mit­jans afins, segons els quals la bru­ta­li­tat de l’1-O va ser pro­vo­cada pels civils que seien a terra, els pre­sos (decla­ra­da­ment paci­fis­tes) són rebels vio­lents, Puig­de­mont és un fugi­tiu i els resul­tats del 21-D són inac­cep­ta­bles. És com si algú a Madrid estigués escri­vint el guió d’un llarg­me­tratge del tot fic­tici que vol fer pas­sar per un docu­men­tal fide­digne. A Hollywood, els guio­nis­tes sovint pro­ven de garan­tir el seu èxit tot copi­ant els ambi­ents i argu­ments de films ante­ri­ors que han tri­om­fat. El guio­nista de Madrid, per con­trast, s’ha limi­tat a recrear l’ambi­ent i l’argu­ment d’una pel·li que ningú no vol veure, per massa avor­rida i des­a­gra­da­ble. I massa llarga: 38 anys.