El senyor Wolf està trist

Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d’assistir a una conferència de Martin Wolf. El senyor Wolf és el cap de la secció d’economia del Financial Times. Fa dècades que és un dels millor articulistes del diari, autor de llibres de lectura imprescindible i una referència mundial del pensament liberal. En el sentit més britànic de la paraula liberal: democràcia parlamentària, tolerància i pluralitat política i lliure iniciativa privada sense perdre de vista la justícia social. Recordem que el pare del liberalisme, Adam Smith, és arreu recordat per la famosa “mà invisible”, metàfora de les bondats i l’eficiència de l’economia de mercat, però és també autor del llibre La teoria dels sentiments morals, on insisteix que el lliure mercat sense uns principis morals que el guiïn no funciona.

El senyor Wolf va fer un discurs brillant. Va dir moltes coses en relativament poc temps, va apuntar idees sobre Europa i el món, i va fer servir la ironia i el sentit de l’humor a la manera més britànica. Cada tres o quatre minuts feia un gest simpàtic, apujant-se els pantalons amb les dues mans. Li conferia més proximitat, com l’avi estant per casa. Amb la bonhomia d’un dels personatges entranyables de les novel·les de Charles Dickens. Però malgrat la ironia, el sentit de l’humor, el verb incisiu, el Sr. Wolf em va semblar que estava trist. Pessimista sobre l’estat actual de les coses. Primer de tot al seu país. El Sr. Wolf no era gens partidari del Brexit. I no sembla gens optimista sobre el resultat final de les negociacions entre el seu govern i les institucions europees. Va arribar a dir que al Regne Unit no és que no hi hagi un govern sòlid, és que no hi ha govern, com tampoc hi ha partit del govern ni partit de l’oposició.

El senyor Wolf també està preocupat per Europa. Va recordar que entre el centenar de principals empreses que impulsen les noves tecnologies en l’àmbit global, no n’hi ha cap d’europea: són totes nord-americanes o asiàtiques. Per primera vegada en la història moderna, una revolució industrial no estarà liderada per Europa. Constatat això, insistia en la necessitat que Europa s’esforci per seguir essent un referent global en el terreny polític, liderada per l’eix Alemanya-França. Malgrat que les dificultats de Merkel per poder formar govern també li semblen un perill que pot frenar l’impuls que va suposar el triomf de Macron a França.

L’argument va ser que Europa pot ser el darrer pol veritablement democràtic al món. Els pols emergents, com ara la Xina i Rússia, amb totes les seves fortaleses, tenen un model social molt allunyat del que als europeus ens agrada i del que entenem per democràcia. I, malauradament, els Estats Units, que segons paraules del senyor Wolf havien estat una democràcia “sòlida com una roca”, amb la presidència de Trump han perdut aquesta condició. Han defugit el seu paper tradicional de referent en les democràcies occidentals. Li fa por que el final del procés de globalització liderat per Occident i de l’ordre mundial liberal liderat pels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial degeneri en desglobalització i conflictes de tot ordre, sense una ressurgència de la cooperació.

També observa una recessió democràtica global. Alguns països de l’est d’Europa s’emmirallen en l’estil de la dictadura plebiscitària en què s’ha convertit Rússia. A Turquia i a l’Iran passa el mateix. A Europa cada elecció suposa el perill de l’ascens de la ultradreta, i comença a fer-se evident que aquesta ultradreta, sense reconèixer-ho explícitament, ja és al poder en alguns països de la perifèria d’Europa com ara Hongria i Polònia. A la Xina el president Xi ha reafirmat el seu poder dins del Partit Comunista, i també el poder del partit sobre l’Estat i el de l’Estat sobre la gent.

Però el que el fa estar més preocupat és el paper dels Estats Units i Trump. Textualment, en el seu darrer article al Financial Times diu: “Una democràcia liberal només sobreviu si els participants reconeixen la legitimitat dels altres participants. Un líder que ordena als seus funcionaris perseguir els seus oponents és un dictador en potència, no un demòcrata.” Insisteixo que estava parlant de Trump, del president del que ell sempre ha considerat la democràcia més sòlida del món, i no del president de Polònia, Hongria o algun altre país de la perifèria geogràfica i política d’Europa.

El senyor Wolf observa una recessió global de la democràcia i dels valors que l’han guiat des del final de la Segona Guerra Mundial, i està trist. I jo, modestament, també estic trist. El Quim, els Jordis i l’Oriol encara són a la presó. I això també és una greu “recessió democràtica” i no pas dissociada de les esmentades anteriorment.