Opinió

Tribuna

Paisatge, país, pàtria

“En diem Pàtria perquè és una denominació noble, elevada, venerable, molt pura. I per ella farem el que calgui, com a bons ceballuts

“És molt de la ceba”, deien anys enrere d’aquell ciutadà que manifestava un zel extrem en el culte i l’exaltació de la llengua, de la història, de la sardana, de les tradicions, de les grans figures de la nostra terra. Ignoro on té l’origen aquesta expressió, però ha arribat fins avui en la variant “és un ceballut”, per referir-se a un tossut irreductible. Tenim record de l’ús freqüent de “de la ceba” en el sentit de “molt catalanista” des d’abans de la guerra del 1936-39.

Els primers anys de postguerra el silenci sobre la ceba catalanista era total. Planava damunt nostre la muda amenaça d’anar als ominosos tribunals de responsabilitats polítiques si esmentàvem ni que fos la paraula català o Catalunya. Recordar aquells anys ens estremeix encara. Tanmateix, alguns agosarats feien córrer proclames o articles sobre la personalitat catalana, la realitat del país de sempre, i tot això repartit només a persones de confiança, del mateix parer, amb el propòsit de contribuir a mantenir la il·lusió i l’esperança en una obertura de les rigors imposades i un retrobament de plataformes d’acció, pel cap baix culturals. I de vegades hom comentava l’activitat clandestina dels proselitistes, entestats a recuperar l’atmosfera de normalitat fent classes de català, xerrades sobre aspectes de la nostra història o costumari, i se sentia l’expressió admirativa “és que és molt catalanista, aquell!” Molt catalanista, o sigui molt entusiasta, molt creient en el país, fidel a la terra. Terra i país volien dir, en el fons de l’ànima, pàtria. Per cert, els castellans mai no diuen “el meu país”, sinó “mi tierra”.

El professor Ignasi Aldomà, de la Universitat de Lleida, geògraf i assagista, va publicar el 2016 un treball, Paisatge, País, Pàtria, on, a base de seguir la trajectòria vital i el testimoni escrit d’un vell compatriota nat abans de la II República, explicava com un català d’arrel confegia la identificació amb la terra en tres etapes: la primera, Paisatge, corresponia a la infantesa, en què la visió que el nen o nena té del que l’envolta és reduïda. L’infant, si fa un dibuix, representa la mare, el pare, un gos, el sol. Si de cas ha passat part de l’estiu a la platja dibuixarà les ones, una barca, peixos, i el sol. Si ha viatjat a muntanya dibuixarà muntanyes, un tractor, una masia, uns arbres i núvols. Efectivament, es tracta d’un contacte físic, no racional, amb el paisatge, entenent per paisatge allò que cap en un full de dibuix, i que ha abastat amb la mirada. És, però, la concepció bàsica del país, la que perdurarà: el nen o la nena, només uns anys després, afegiran al seu dibuix un tren, un pont, un riu, la silueta d’una vila i el seu campanar. Estem a un pas d’entrar en la segona etapa.

La segona etapa, País, és aquella en què, en plena joventut i fins entrats en l’adultesa, el coneixement del paisatge físic esdevé més complet, degut als desplaçaments, excursions en grup, canvis de domicili, sensació de superfície. I a l’aprofundiment de la noció física s’hi afegeix la certesa de la població humana, la convivència. El pont, el tren, el riu, prenen un significat per a tu i per a mi; l’oficina, l’obrador, els grans barris, són plens de persones, que viuen i treballen, es reuneixen i confegeixen un trenat social, amb ajuntaments, serveis molt diversos, tendències polítiques; també és el temps de prendre consciència de l’organització territorial, les comarques, les demarcacions provincials, diputacions, una Generalitat. Hem assumit que aquell paisatge és un país, el nostre.

El tercer esglaó, Pàtria, és aquell que planteja una anàlisi, i per tant un filtre crític, de la validesa de les eines amb què aquell país, el nostre, ho és de nostre, fins al punt que ens hi sentim o no còmodes: es produirà, de segur, una presa de posició: desitgem que aquell país, que coneixem, identifiquem, estimem, i qualifiquem de nostre, estigui ben desenvolupat, pròsper, i creiem que l’esforç individual per contribuir al seu ple desenvolupament polític cal que s’articuli en comunitat amb els altres compatriotes, els conciutadans, els habitants de tot el territori, nats aquí o vinguts de fora, actors incorporats al conjunt. I en diem Pàtria perquè és una denominació noble, elevada, venerable, molt pura. I per ella farem el que calgui, com a bons ceballuts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia