El PSC i les contradiccions

Que Pedro Sánchez apunti a Inés Arrimadas podria sorprendre si no fos perquè en aquestes passades eleccions els socialistes semblen haver deixat totes les contradiccions de banda per llançar-se de ple a la recerca del vot perdut. Una operació que no els ha funcionat. El PSC, malgrat pujar en vots i sumar un diputat, fins als 17, no treu profit de la seva aliança, tan tàctica com difícil de justificar, amb l’exconseller de la conservadora Unió Democràtica Ramon Espadaler –número tres de la llista–. Tampoc d’incorporar en una posició simbòlica de la candidatura el vicepresident de Societat Civil Catalana, plataforma impulsada pel fins fa poc número dos de Rajoy, segons reconeixia el mateix Jorge Moragas.

I ara mira cap a Ciutadans. El secretari general del PSOE assegurava aquesta setmana que el PSC estaria disposat a donar suport a Arrimadas, en l’improbable cas que aconseguís prou suports per ser investida com a presidenta de la Generalitat. I Miquel Iceta confirmava que aprovarien una presidència de la mesa del Parlament de Cs. Fa poc més d’una dècada que Ciutadans –el 2005 com a moviment i el 2006 com a partit– naixia justament com a contrapès a un Partit dels Socialistes de Catalunya que consideraven massa catalanista. Des d’aleshores, els taronja han anat menjant terreny als vermells. I ara és el mateix PSC qui els ho facilita. Això també es una contradicció.