Tribuna
Les dues alternatives
Sempre arriba un moment en què s’ha d’optar. No és possible mantenir la indefinició més enllà d’un punt. Les conseqüències de la no opció són en general pitjors que la més dolenta de les opcions en conflicte, per tant, és millor optar que no fer-ho. L’independentisme a Catalunya té ara dues opcions. Anar al xoc frontal amb l’Estat, no ja amb el govern central sinó amb tot l’Estat incloent-hi els poders judicial i legislatiu, o buscar una solució que permeti una pausa i millorar o, si es vol, no empitjorar, les condicions actuals d’encaix de Catalunya i Espanya.
Per A l’Estat espanyol la unitat és un bé superior. Si cal afectar negativament la imatge externa d’Espanya o erosionar alguns aspectes de la democràcia, s’ha de fer per preservar-la. Aquesta és una constatació que ha de ser nítida com a condició de contorn en el debat polític. Els fets i les decisions de l’Estat dels darrers tres mesos ho demostren. Els valors són autodefinits per cada poble i per tant no són criticables si no van més enllà d’un conjunt de drets i deures d’àmbit universal.
Malgrat això, Espanya ha tingut històricament els majors fracassos com a estat quan la posició a favor de la unitat no ha sigut ponderada. La pèrdua de Flandes i Portugal i la guerra dels Segadors el 1640 per no equilibrar objectius i recursos. La pèrdua de l’imperi americà per la carència d’intel·ligència política que va convertir els amics en enemics a partir del 1800 i la intransigència cega amb Cuba i les Filipines el 1898. És indubtable que entre els responsables polítics i els intel·lectuals espanyols, per molt que mantinguin una posició blindada en favor de l’unitarisme sense matisos, aquest record deu moure a la reflexió... perquè és la negació del problema el que l’alimenta.
Espanya és una democràcia, imperfecta, com totes, algunes ho són més que altres, però l’estat de dret és l’estructura del nostre sistema polític malgrat certes decisions darrerament preses. S’ha criticat la connivència del poder judicial amb el polític en casos coneguts i públics com els de corrupció econòmica. Pot pensar-se també en relació de certes decisions relacionades amb actuacions polítiques. Malgrat això, l’actuació del poder judicial amb els detinguts en presó preventiva, més enllà de la seva justícia, sembla més una decisió judicial independent que condicionada per la política. Si el poder judicial forma part imprescindible de l’Estat, i un valor superior d’aquest és la unitat, té lògica que la defensi dintre de la llei per preservar-la. Convé entendre que aquestes consideracions no estan fetes des del que seria desitjable, sinó la realitat dels fets, ara. D’altra banda sembla clar que mentre no hi hagi una majoria independentista en vots, a les eleccions catalanes, i mentre aquesta no sigui clara i estable en el temps, l’Estat no negociarà amb l’independentisme.
Una de les dues opcions possibles és mantenir el nomenament de l’expresident Puigdemont com a nou president de la Generalitat a partir d’una interpretació del reglament del Parlament i que els diputats electes en presó preventiva o fora d’Espanya obtinguin les seves actes de diputats. Si aquesta resolució del Parlament és portada al Tribunal Constitucional, com és altament probable, serà declarada nul·la. Aquesta opció pot complicar el manteniment de les majories definides per les darreres eleccions. Preservar-les és la primera i inescapable obligació dels polítics electes perquè és la voluntat del poble que els ha elegit. Aquesta opció portarà probablement a un govern independentista sense participació d’altres partits i a una política de confrontació amb l’Estat per un referèndum pactat a data fixa. D’aquesta opció es desprèn un sentit de dignitat que molts ciutadans demanen, però resulta inútil si és certa la hipòtesi que no hi ha possibilitat de negociació fins a tenir una majoria en vots a favor de l’independentisme. Aquest enfrontament té un cost alt, tant pels seus efectes econòmics com pel finançament autonòmic en tot allò que sigui potestatiu del govern central.
La segona opció, pragmàtica, és assegurar que cap partit perd escons al Parlament, és a dir, aquells elegits que el poden perdre renuncien en benefici del següent a la llista del seu mateix partit. Ateses les circumstàncies extremes de l’elecció i amb la voluntat de reconduir la partició de la societat catalana es fa un govern de coalició de partits independentistes i unionistes no diametralment antagònics, és a dir, amb el PSC i/o els comuns. El programa de govern, sense renunciar als objectius últims de cada partit, se centra en el termini dels propers quatre anys i com a objectiu principal en la fixació d’un nou pla de finançament basat en els tres principis dels sistemes fiscals del País Basc i Navarra: agència tributària compartida, càlcul públic del dèficit anual de Catalunya amb l’Estat i repartiment d’aquest entre Catalunya i l’Estat. Aquests principis són igualment aplicables a les Balears i València. El model podria resoldre el problema de les comunitats autònomes amb dèficit respecte de l’Estat, tret de Madrid, que té un esquema particular derivat de la capitalitat.
Hauríem de ser capaços de posar l’èpica i la dignitat al servei del pragmatisme...