La neu

És ben curiosa, la fascinació que la gent de la plana –entesa la plana amb relació a la muntanya, tal com la van definir Guimerà o el poeta Maragall– solem tenim per la neu. Deu ser, és clar, que la neu, aquí baix, la veiem en ben comptades ocasions. Però que tiri la primera pedra aquell que no s'hagi quedat aturat una estona mirant com els flocs cauen lentament i com el paisatge, abans grisenc, esdevé blanc. Ahir els gironins vam tenir la sort de despertar-nos amb la ciutat emblanquinada, en una nevada inesperada que, com diu el titular d'una portada d'El Punt de fa vint-i-tres anys, va venir amb bandera blanca. És a dir, que la vida ciutadana, com sempre recordem que passa als països de nord enllà, va continuar amb normalitat. Els de muntanya diran, és clar, que la nevada d'ahir va ser ben posa cosa. I tindran tota la raó. Cinc centímetres de neu caiguts a la nit que un sol espaterrant es va entretenir a fondre al cap de poques hores. Res, per tant. Només una mica d'il·lusió de color blanc.