Un ‘Merlí’ empresarial

El cap d’any ens porta problemes nous que se sumen als del passat i que, contràriament al que pensa el registrador major del regne, Sr. Rajoy, no s’esvaeixen amb el temps, sinó que d’una manera recurrent hi afegeixen complicacions. La incertesa que això genera en la presa de decisions és enorme, però la vida continua i exigeix assumir que són les accions, i no els dubtes permanents, el que ens fa avançar com a societat.

en les circumstàncies actuals em poso avui a les sabates dels nostres responsables empresarials, dels emprenedors de veritat, no dels que ocupen llocs suposadament representatius i que fan la viu-viu als polítics. Són empresaris de mena de qui del seu saber fer depèn la continuïtat de molts llocs de treball, i que serveixen alhora els seus interessos, els dels accionistes i els del país. Aquesta gent rep avui en el seu dia a dia una pluja de factors d’elevada complexitat que per força desestabilitzen. Sense un reordenament robust de criteris per fer-los front, fàcilment els han de portar, penso jo, a una angoixant inanició.

Estic parlant de l’empresari petit i mitjà, que compta amb una consolidació mínima en el sector i que, per tant, no es pot permetre improvisacions ni fer el kamikaze amb iniciatives de tot o res. Li agrada el que fa, és la seva vida, i tampoc se la vol jugar al just one takes all, al pelotazo, per així passar amb l’incert èxit a millor existència. Tampoc té prou ventrell perquè els estralls dels errors generats per les situacions de risc no li deixen seqüeles ni de responsabilitat individual ni social. No estic pensant tampoc en directius de grans multinacionals que ballen amb la música de les fusions o de les exigències del capital aliè. El nostre empresari té una reputació guanyada a la comunitat, s’hi juga uns diners propis i sent la responsabilitat de donar continuïtat a l’activitat amb treball per a la seva gent i el seu entorn.

Aquest empresari nostre es troba avui amb un triple vector d’incerteses: un desenvolupament tecnològic que qüestiona el què i el com del que està fent, contra les rutines i les inèrcies; una competència global que no coneix gairebé condicionaments locals ni respecte de drets socials assolits, i finalment un context polític d’elevada inestabilitat, tant en previsibilitat de regles i transparència de les relacions mercantils com en malestar social. D’una banda, el referent vertical de com afrontar la nova situació (com ho feia en el passat ell mateix o els seus antecessors) ha perdut tot el sentit per la molt diferent circumstància viscuda, la innovació tecnològica, l’internet de les coses, la gestió de les dades.

d’altra banda, l’agafador referent horitzontal (fer el que fan els altres emprenedors del mateix mercat) és infactible quan preval la competència davant la col·laboració. De manera que no toca altra cosa que rearmar-se un mateix per fer front a l’avenir a través d’un criteri propi que doni fonament i estructura a les diverses decisions. Un pensament format amb la valoració efectiva i informada dels pros i contres de cada situació, però sota la robustesa d’un criteri d’ètica empresarial. Una mena d’infraètica dels límits del que es pot fer i el que no es pot fer per a l’assoliment dels objectius, de manera que seguint el procés degut en justa causa, mai es perdi la tranquil·litat de consciència en el cas del desencert.

Per a aquest propòsit jo no trobo cap altre referent que el de l’algoritme ètic. De preparació i coneixement primer, i de guia de decisió després. Estalviaré al lector el meu judici del que entenc que és la contribució de les escoles de negocis a aquella preparació, de la vàlua de les assignatures segmentades d’ètica empresarial, o del màrqueting procedent d’alguns estudis de casos prefabricats. Buscaria jo la proposta en la filosofia, no en l’economia; en el pensament propi i no en les prescripcions de consultors. Un Merlí a petita escala que faciliti la reflexió i ajudi a la virtualitat de les decisions que l’avenç social requereix, amb les angoixes mínimes per a qui ha de poder dormir amb el sentit del deure complert sobretot quan venen maldades.