L’adeu d’un president

Els titulars dels diaris, els comentaris dels altres mitjans audiovisuals i el tema de conversa entre polítics, expolítics i catalans interessats pels esdeveniments que tenen lloc a la nostra terra, avui és, i ho serà durant dies, l’adeu d’Artur Mas. He denominat el comiat d’adeu perquè crec que és el més adequat de tot el repertori de títols emprats. Així, el dos diaris catalans capdavanters posen plega, dimiteix, pas al costat, deixa, s’enretira, no plega però s’aparta, renuncia, no vol obstaculitzar... i semblants. Els altres mitjans han dit i diran coses per l’estil. La majoria dels opinants no s’atreveixen a menystenir-lo, però tampoc a defensar-lo. El seu accés a la presidència s’ha de dir que no va ser qüestionat: s’havia guanyat el lloc amb una llarga i treballada actuació al partit, la Generalitat i amb les delicatessen que Pujol li passava. Va fer un gran paper i la història recordarà el seu pas per la presidència. L’inconvenient que els independentistes del partit li trobaven era no ser un independentista convençut. És difícil valorar els sentiments d’una persona com Mas, que parla molt i bé de tot i poc de si mateix. De què serveixen els repartidors de saliva, a part d’autoconvèncer-se? Són més lleials perquè criden i remenen més?

L’entrada a l’esprint de Puigdemont, semblant a la dels toreros cortadores de oreja, impressionà, i Mas, intel·ligentment, s’apartà a un costat, bo i deixant lliure el camí al predestinat. No sé si li ho agraí ningú. Suposo que cregueren natural i convenient la substitució. Que ingrata és la massa politiquejadora amb les seves figures. De la gairebé adoració, en un esternut, es passa a la indiferència o a quelcom pitjor. Mas, amb una actuació intel·ligent, discreta, constructiva i sempre positiva, perdé el lloc però no el prestigi. La declaració que va fer dimecres passat, anunciant que deixava la presidència del PDeCat –antiga Convergència Democràtica– i sense deixar l’esperit de lluita per la tant voluble República i independència catalanes, apunta solucions transitòries positives. Tot i que s’explica molt i bé, hom queda sovint entre dues aigües en sentir-lo. Ell creu ja fa mesos, a la vista del caire matalasser del gobierno que, envalentits, no afluixaran i que aquest llarg episodi està perdut, que s’havia d’haver presentat un projecte menys radical, en la línia adequada, però si es vol obtenir tot i ara, Madrid no s’ho empassa i ens distribueix tota mena d’atemptats disfressats de justícia a mida de Catalunya.

En el fons, sense manifestar-se, Artur Mas potser pensava que en aquest moment podria tornar a ser útil a Catalunya amb la seva actuació. El cullerot de remenar les cireres, distret amb els de fora oblida els de dintre. No és pas nou. I què passarà amb Junts per Catalunya (JxCat), la nova peça del tauler d’escacs? Mas ho contemplarà des de fora sense ni despentinar-se. És un luxe tenir a la grada espectadors semblants, observant la nova aplicació de l’electrònica: el revolucionari procediment d’investidura telemàtica presidencial. Ostres!