On érem, on som

El 23 d’agost del 1987, el peri­o­dista Àngel Ayats va publi­car a Punt Diari un repor­tatge titu­lat La difícil super­vivència del pop-rock gironí, en el qual feia una anàlisi tan deta­llada com devas­ta­dora: “El pop-rock, sem­pre par­lant del que estric­ta­ment es porta a terme a les comar­ques giro­ni­nes, està malalt, sagna per tots cos­tats i no té pas gai­res espe­ran­ces de sobre­viure”, amb un públic sem­pre més interes­sat per les pro­pos­tes fora­nes que pels grups locals i uns ajun­ta­ments poc pre­dis­po­sats a apos­tar pel rock en les seves pro­gra­ma­ci­ons, sense estu­dis de gra­vació ni dis­cogràfiques, pràcti­ca­ment sense locals on poder tocar... I a pesar de tot, hi havia grups: a l’arti­cle apa­rei­xien, “per ordre alfabètic”, Con­traseña, Copa­ca­bana –“Amb la con­fir­mació que han dei­xat d’exis­tir”, pun­tu­a­lit­zava Ayats–, Es un Pla­cer, Faris­tol, Ket­tama, Locura de Amor, Máximo Volu­men –abans cone­guts com els punks Exter­mi­nio–, Metro­pol, els pio­ners i ja atu­rats en aquell moment Rock’n’Roll Dam –s’havien reu­nit feia poc per fer uns quants con­certs i per això els citava–, Sang­traït, Sopa de Cabra; els grups Suburbi 69 i Swing Sec, que pocs mesos més tard van donar pas a Sui Gene­ris, i per com­ple­tar el llis­tat, Trifàsic.

Aquest pano­rama resis­tent i semi­desèrtic va can­viar en un parell d’anys. Pri­mer va ser la publi­cació del pri­mer disc de Sang­traït, Els senyors de les pedres, a final del 1988: el desem­bre vinent farà 30 anys d’aquell debut tel·lúric. I per Sant Jordi del 1989 va sor­tir el pri­mer disc de Sopa de Cabra. A par­tir d’aquí va néixer el feno­men del rock català: els grups es van mul­ti­pli­car i omplien les pro­gra­ma­ci­ons de les fes­tes majors, i es va començar a aixe­car una certa infra­es­truc­tura de negoci, que més o menys per­me­tia a un grup gironí gra­var i edi­tar els seus dis­cos i ges­ti­o­nar les seves gires gai­rebé sense anar més enllà del Tor­dera... sem­pre que una mul­ti­na­ci­o­nal no li fes una oferta millor, en aque­lla època de vaques gras­ses en què tot sem­blava pos­si­ble. Al final, com passa sem­pre, només han que­dat els més pro­fes­si­o­nals.

Tres dècades després de l’arti­cle d’Ayats hem tor­nat una mica allà mateix: hi ha molts grups, for­mats per músics que, en gene­ral, tenen molta més for­mació que aquells volun­ta­ri­o­sos grups dels vui­tanta, però també con­ti­nuen tenint pocs llocs per tocar i encara menys opci­ons de gua­nyar-se la vida fent música. Poden gra­var-se el disc a casa, auto­e­di­tar-lo o pen­jar-lo direc­ta­ment a la selva d’inter­net. Sem­pre “exis­teix un nom­bre deter­mi­nat de per­so­nes dis­po­sa­des a resis­tir fins al final”. Ho va escriure Ayats. El 1987.