«Vagueries»

Com que a Cata­lu­nya li fan falta tan­tes coses per arri­bar a ser un país nor­mal, ja no des­carto que això de les vegue­ries i de la nova dis­tri­bució ter­ri­to­rial sigui una neces­si­tat històrica i tan real que jus­ti­fi­qui les pres­ses amb què el nos­tre govern ha donat llum verd a la llei que les ha de fer pos­si­ble. Però com que n'hem vist de tots els colors, trobo nor­mals els recels que la pro­posta ha aixe­cat en una majo­ria de ciu­ta­dans, can­sats de con­tem­plar la cre­ació d'òrgans que només ser­vei­xen per com­pli­car una mica més la seva relació amb l'admi­nis­tració, i per engran­dir la borsa de col·locació dels par­tits, que històrica­ment han tro­bat en dipu­ta­ci­ons, con­sells comar­cals, cor­po­ra­ci­ons, empre­ses públi­ques, con­sor­cis i agències uns bal­ne­a­ris esplèndids per col·locar exal­cal­des defe­nes­trats, regi­dors cai­guts en desgràcia i altres espècies ami­gues i cone­gu­des amenaçades en temps de vaques magres. Li toca al govern expli­car i defen­sar amb argu­ments un pro­jecte que, ja d'entrada, s'ha gua­nyat l'opo­sició d'alguns alcal­des i ter­ri­to­ris. I li toca també aguan­tar, de moment, les crítiques com aquesta, que més que de vegue­ries, par­len de les vague­tats del seu pro­jecte, i de com els par­tits s'ho mane­guen per col·locar els seus afins. De vague­ries, vaja...