Vegueries, sí; prudència, també

Tenir una divisió ter­ri­to­rial i admi­nis­tra­tiva pròpia i basada en les neces­si­tats i les tra­di­ci­ons del nos­tre país ha estat una rei­vin­di­cació cons­tant de Cata­lu­nya en els períodes democràtics. Per tant, la pro­posta que el govern fa perquè es legisli aquesta qüestió s'ha de valo­rar posi­ti­va­ment. Una altra cosa són els ter­mi­nis i les for­mes. D'entrada, el govern ha estat venent la llana abans de matar el xai i de moment ja té unes quan­tes fogue­res ence­ses pel ter­ri­tori: la Cer­da­nya, l'Aran, les Ter­res de l'Ebre, Tar­ra­gona/Reus, el Penedès, Vic/Man­resa... Un altre aspecte no expli­cat amb prou pro­fun­di­tat és la forma i el procés pel qual el govern i les Corts espa­nyo­les accep­ta­ran refor­mar lleis tan com­ple­xes com ara la de bases del règim local o apli­car refor­mes de tanta pro­fun­di­tat admi­nis­tra­tiva i política com és bui­dar i/o supri­mir les dipu­ta­ci­ons, pas­sant per una segura bata­lla política que al PSOE li serà del tot des­con­ve­ni­ent, tal com s'augura el pano­rama polític espa­nyol. Tot això fa difícils, si no impro­ba­bles, els esce­na­ris que hau­rien de per­me­tre sim­pli­fi­car l'admi­nis­tració i acos­tar-la als ciu­ta­dans, i fa córrer el risc d'afe­gir-hi una altra capa que la faci encara més com­plexa, més fei­xuga i més cos­tosa. En aques­tes cir­cumstàncies el govern hau­ria de ser espe­ci­al­ment pru­dent i, sense renun­ciar al debat, cer­car pri­mer el con­sens par­la­men­tari i ter­ri­to­rial i després, la reforma del marc esta­tal que faci pos­si­ble la reor­de­nació. Dei­xar-se por­tar per la urgència d'una legis­la­tura que s'acaba, sense lli­gar tots aquests caps, és abo­car-se a una dis­cussió infruc­tu­osa i des­gas­ta­dora per al govern i per a l'opinió pública, i a la frus­tració dels que volem una divisió ter­ri­to­rial i admi­nis­tra­tiva sim­ple i efi­ci­ent.