L’Europa dels valors

Vaig sen­tir Enrico Letta, deu fer un parell d’anys, en una de les jor­na­des sit­ge­ta­nes del Cer­cle d’Eco­no­mia. Després he tin­gut l’ocasió de coin­ci­dir amb ell diver­ses vega­des, i ara acabo de lle­gir el seu lli­bre Hacer Europa y no la guerra. Va néixer a Pisa i es va criar a Estras­burg, “a la fron­tera entre França i Ale­ma­nya”. Pri­mer minis­tre d’Itàlia entre el 2013 i el 2014, havia estat abans minis­tre d’Afers Euro­peus i d’Indústria, així com dipu­tat italià i euro­peu. Con­closa aquesta etapa, retornà al seu ofici uni­ver­si­tari i ara diri­geix l’Escola d’Afers Inter­na­ci­o­nals de Sci­en­ces Po, a París. “Paci­ent i pon­de­rat”, diu d’ell mateix. Bon estil. Comu­nica bé. Cristià decla­rat (molt palès al lli­bre; són diver­ses les cites del papa Fran­cesc). Demòcrata. Italià que estima i valora el seu país, però euro­pe­ista con­vençut: per for­mació, per vocació i per neces­si­tat. És, de fet, un euro­peu “irre­duc­ti­ble”. No és estrany, per tant, que en el seu lli­bre ens parli de “grans idees”. Les grans idees que –per a Tho­mas Mann– defi­nei­xen l’espe­rit euro­peu: els prin­ci­pis, els valors. Ho defensa d’una manera clara.

Arranca dient que la glo­ba­lit­zació i la revo­lució digi­tal han can­viat la història, i que l’impacte de la nova demo­gra­fia modi­fica els equi­li­bris inter­na­ci­o­nals. Ara bé, no obs­tant aquesta mutació, els euro­peus tenim “totes les opor­tu­ni­tats per ser influ­ents i forts en el món de demà; tenim totes les carac­terísti­ques per fer dels nos­tres valors uns punts de referència glo­bals”. Dit això, afe­geix que “Europa està malalta. De gra­ve­tat. Atur mas­siu als països del sud del con­ti­nent, crisi de migrants, auge dels naci­o­na­lis­mes, bre­xit, guer­res i ter­ro­risme..., no sabem per on començar. Defen­sar una Europa unida sem­bla una missió impos­si­ble”. La con­clusió és que el somni euro­peu s’ha tren­cat a causa que: 1. L’adopció de l’euro sense una unió econòmica sem­bla haver bene­fi­ciat tan sols les elits cos­mo­po­li­tes. 2. L’ampli­ació de la Unió als antics països comu­nis­tes s’ha fet com si fos­sin juga­dors de segona divisió. 3. La Unió ha estat incapaç de diri­gir-se als “per­de­dors” de la glo­ba­lit­zació. Ara bé –con­clou–, els dis­cur­sos naci­o­na­lis­tes i pro­tec­ci­o­nis­tes no són la solució. Tam­poc ho són els popu­lis­mes sor­gits pel declivi de les clas­ses mit­ja­nes que han per­dut les seves cer­te­ses.

Ens tro­bem a les por­tes del ter­cer gran moment de la cons­trucció euro­pea. El pri­mer fou el dels “pares fun­da­dors” als anys cin­quanta. El segon fou la implan­tació de l’euro. I el ter­cer és el nos­tre temps, en què hem de ser cons­ci­ents que, si Europa es va cons­truir ahir per a la pau i la pros­pe­ri­tat, avui s’ha d’edi­fi­car sobre els nos­tres valors, que volem com­par­tir amb un món que corre el perill de donar-los l’esquena. Així, recor­dem que els drets humans ema­nen dels nos­tres valors; mani­fes­tem una forta adhesió a la democràcia, no obs­tant les nos­tres limi­ta­ci­ons i insu­ficiències; som, així mateix, els qui avui reco­nei­xem i fem res­pec­tar la igual­tat entre homes i dones; defen­sem la pro­tecció del medi ambi­ent i del patri­moni cul­tu­ral; reco­nei­xem el dret al tre­ball; defen­sem el laïcisme... Aquests valors con­for­men la nos­tra iden­ti­tat euro­pea. Amb el benentès que la missió d’Europa no és esbor­rar els estats ni cons­ti­tuir un superes­tat.

Aquesta missió exi­geix la rea­lit­zació d’una sèrie de tas­ques urgents i prèvies, que també es tro­ben dis­per­ses en el lli­bre de Letta: 1. La Unió ha de reforçar-se: a) cre­ant un minis­tre de finan­ces i un Fons Mone­tari Euro­peu; b) ela­bo­rant un pro­ce­di­ment de res­cat dels Estats; c) cul­mi­nant la unió bancària; d) com­ple­tant la con­vergència fis­cal i social. 2. La Unió ha d’afron­tar la crisi migratòria, que divi­deix els països i impulsa als popu­lis­mes: a) har­mo­nit­zant el dret d’immi­gració i asil; b) uni­fi­cant el con­trol de les fron­te­res mit­jançant la trans­for­mació de Fron­tex en poli­cia de fron­te­res. 3. La Unió ha de reforçar la seva segu­re­tat, per l’aug­ment de les ame­na­ces estratègiques i el reple­ga­ment dels Estats Units, incre­men­tant la des­pesa mili­tar fins a un mínim del 2% del PIB.