L’etèria política dels plans estratègics

Que l’Ajun­ta­ment de Girona vul­gui fer un pla a mitjà i llarg ter­mini per afron­tar el drama –perquè és un drama– de les difi­cul­tats que troba la gent per acce­dir a un habi­tatge, està molt bé. És pru­dent i segu­ra­ment neces­sari. Però no cai­guem en la temp­tació de viure només de les polítiques de pre­visió, diagnosi i temp­teig, que les urgències són ara i aquí, i peremptòries. Girona va voler fer un pla d’habi­tatge el 2007 i es va aca­bar el 2010. El 2011 ja se’l va con­si­de­rar obso­let. L’any pas­sat es va fer un nou estudi, que havia de ser una eina clau per faci­li­tar l’accés a l’habi­tatge, i ara el govern ja el veu insu­fi­ci­ent. I ara en faran un pel període 2019-2029 que ha d’anar molt bé. Espe­rem-ho, però l’experiència ens fa des­con­fiar.