Multa pagada

Fa pocs dies vaig pagar una multa. No sóc per­sona de gai­res mul­tes, jo. Pot­ser dues o tres en més de trenta anys. Rebo la comu­ni­cació, amb la foto­gra­fia cor­res­po­nent. No hi ha excusa pos­si­ble. L'endemà mateix faig l'ingrés. Coin­ci­deix això amb una enquesta a la premsa en què es pre­gunta per les moti­va­ci­ons de les mul­tes. Si no ho recordo mala­ment, la majo­ria de lec­tors opi­nen de manera adversa a aquesta mena de càstigs; diuen que les mul­tes són una forma recap­tatòria i no les tro­ben jus­ti­fi­ca­des. Hem de supo­sar que hi ha una tendència gene­ral a rebut­jar qual­se­vol mena de paga­ment, entre ells els impos­tos, per molt que tot­hom sap, o hau­ria de saber, que una soci­e­tat amb un fort pes del sec­tor públic, amb ser­veis gratuïts per a tot­hom, es basa en una sòlida política impo­si­tiva. Tan­ma­teix, és norma gene­ral quei­xar-se dels paga­ments i recla­mar alhora més ser­veis. Però, per a mi, una multa no és només un paga­ment, un sis­tema com qual­se­vol altre de reco­llir diners. La multa, el des­compte de punts, la reti­rada del car­net, són fórmu­les pro­gres­si­ves per obli­gar al com­pli­ment de la norma. En aquest cas, la norma és el codi de cir­cu­lació. ¿Hi ha algú que pensi que no cal codi de cir­cu­lació, que no cal limi­tar la velo­ci­tat, que no cal pro­hi­bir deter­mi­nats com­por­ta­ments, com ocor­ria en temps dels pri­mers automòbils? I si es posen límits de velo­ci­tat, direc­ci­ons o sen­tits pro­hi­bits, llocs on no poden fer-se avançaments, ¿no ha d'impo­sar-se, a qui no ho com­pleixi, un càstig per fer-lo rumiar una mica si ho intenta en un futur? La meva res­posta resulta òbvia. Per això vaig córrer a pagar la multa. Un cop pagada, va assal­tar-me un nou pen­sa­ment: «Llàstima –vaig dir-me–, amb aquests diners algú men­jarà marisc.» Després vaig repen­sar-m'hi: «No, el marisc se'l men­jarà igual­ment encara que no pagui la multa.»