La gran lliçó de Boadella

No sé què va passar ahir al Parlament: estic escrivint aquestes línies diumenge. Així que parlaré del que sé. Tenim quatre polítics presos polítics. Dos amb el perfil afegit de presidents de dues entitats no-violentes (per definició!), un d’ells diputat electe, i dos més amb el tractament d’honorables consellers, un a tall de vicepresident i diputat i l’altre, conseller de la institució. Espero no equivocar-me amb la descripció d’aquesta realitat coneguda, no fos cas que les darreres 48 hores hagin permès sumar més hostatges a Soto del Real o a Estremera. No m’agradaria gens (dit a la suau manera).

Tinc la solució, l’única versemblant i possible, contrastada per la via dels fets, i la vaig aprendre del mestre Albert Boadella. Ve avalada pel mateix dramaturg quan ell afirmava que “la primera obligació d’un pres és la d’escapar-se”.

Quan Boadella va fugir de la presó el febrer de 1978, ho va fer seguint al peu de la lletra aquesta veritat absoluta, gens filosòfica; pura sobre-vivència. Havia estat detingut el desembre anterior, per haver estrenat, el 7 de novembre de 1977, La torna, al teatre Argençola de Barbastre.

Havien passat només tres anys i mig de les execucions de Salvador Puig i Antich i de Heinz Ches (la torna), març de 1974; i només a dos anys de cinc nous condemnats a mort, el setembre de 1975; dos mesos més tard mor (matant) el dictador que Europa havia permès; no ho oblidarem mai, europeus, tret d’Olof Palme; el desembre de 1976, Espanya convoca un referèndum per a la reforma política; el gener de 1977 es comet la matança d’Atocha; l’11 de juny se celebren les primeres eleccions generals quasidemocràtiques (ERC no s’hi pot presentar i ho fa amb el partit de José Montilla, el Partido del Trabajo de España); al setembre es deroga la llei de 1938 que eliminava les institucions catalanes; el 23 d’octubre de 1977 retorna el 125è MHP de la Generalitat republicana; i el 6 de desembre de 1978 s’aprova en referèndum la Constitució Espanyola, la d’avui.

I en aquest context en quÈ ens hi anava la vida a tothom, a Boadella i Els Joglars se’ls acut cometre la gosadia de crear una obra de teatre que reflecteix sarcàsticament el paper de l’exèrcit, de la Guàrdia Civil, dels jutges militars... Varen fer perillar tota la Transició, aquests comediants, i per postres Boadella es fa el malalt, el porten pres a l’hospital Clínic de Barcelona i s’escapa, enganya l’autoritat, fent perillar la jove Constitució de què “ens havíem dotat tots els espanyols”. Però en què estava pensant!? En la llibertat!

Estic estudiant l’orografia dels dos municipis carceraris madrilenys per conèixer les possibilitats d’èxit d’una aplicació literal del boadellisme: alçària de murs, xarxa elèctrica, emplaçament de les càmeres de videovigilància, camins i carreteres properes, connexions amb autopistes (són gratuïtes), horaris de l’AVE (segur que en passa un per allà), clavegueram i pous, torns dels zeladors, disfressa més adequada, noves tecnologies per a fugues... Estremera no té problema, es tracta d’invertir la polaritat: entre els municipis ripollencs de Queralbs i Planoles, a 1.948 metres d’altitud, la llibertat del cim d’Estremera.