“A por ellos”

Tot i que les meves col·labo­ra­ci­ons en aques­tes pàgines toquen, gai­rebé sem­pre, temes locals, quin dubte hi ha que, davant del que vivim actu­al­ment, sovint et venen ganes d’escriure alguna cati­linària. Es poden res­pec­tar les dis­crepàncies de l’adver­sari, però la men­tida per­ma­nent, no. Com el juga­dor del Barça Luis Suárez que gai­rebé està sem­pre en orsai –es pot dir que hi viu–, els gover­nants de Madrid viuen en la men­tida cons­tant. Com es pot dir que el pre­si­dent Puig­de­mont i els Jor­dis i altres són inci­ta­dors a la violència i al desor­dre? Aquests senyors han assu­mit la volun­tat del poble expres­sada durant les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada i l’han fet seva. Algun, com l’Artur Mas, en els ini­cis, per faci­li­tar les coses, va fer un pas al cos­tat i tot. Per pri­mer cop, doncs, estem davant de líders que han seguit el que ha mar­cat el poble i no a l’inrevés, com havia estat tota la vida. Un poble al qual s’està humi­li­ant cons­tant­ment. Quina mica de bon rot­llo sig­ni­fica el crit de “A por ellos”? Sim­ple­ment, que hem d’estar sot­me­sos i prou i si aixe­quem el cap, canya! Això en el segle XXI és una mica grui­xut. Tan grui­xut com l’agres­si­vi­tat cons­tant dels Albiol i Arri­ma­das de torn. Mira que seria fàcil tenir un mínim res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal al Par­la­ment i emprar la llen­gua pròpia del país. Ni que fos només per apa­ren­tar. Doncs no. La senyora esmen­tada, cada vegada que parla en cas­tellà davant la Cam­bra, fa una mani­fes­tació implícita de pre­potència recor­dant-nos que no som res. Les seves argu­men­ta­ci­ons tenen una bilis que és com un iva, un valor afe­git inse­pa­ra­ble. Estem, evi­dent­ment, en un atzu­cac. Per sor­tir del 155 hem de ser bons nois, però si, després, volem sac­se­jar alguna cosa la Cons­ti­tució no empara res. És sagrada. Into­ca­ble. Topem con­tra una paret d’un car­rer sense sor­tida. Ens hem donat una llei i ens hi hem que­dat pre­sos. Les lleis fan els homes o els homes són els que fan les lleis? Hi ha uns drets humans que són el punt de par­tida per a qual­se­vol for­mu­lació poste­rior de lleis. Els cata­lans som dife­rents de l’altra gent i no els podem exer­cir? Dona la sen­sació que l’acti­tud dels cen­tra­lis­tes va ori­en­tada cap a anar exa­cer­bant els ànims cada vegada més a fi que, al final, hi hagi algú que perdi el estreps i faci algun acte vio­lent que jus­ti­fi­qui la violència contrària defi­ni­tiva, l’“a por ellos”. S’ha dit que no hi ha hagut mai cap inde­pendència sense violència. I aquest pretès axi­oma pesa fatídica­ment sobre el nos­tre cap. Fatídica­ment perquè, a l’àmbit euro­peu, la majo­ria d’estats tenen les seves misèries a ama­gar i no poden sor­tir a donar la cara noble­ment per impo­sar vies de diàleg com a mètode adi­ent. És trist cons­ta­tar-ho, i més encara al segle XXI en el qual teníem posa­des tan­tes espe­ran­ces. Estem on érem. Quina pena!