Màrtirs, no

Cal trobar una solució a la situació actual del nostre poble. Per a mi, com a pacifista, només hi ha un camí a considerar: tocar de peus a terra i anar intentant arribar al més lluny possible, sense tirar mai la tovallola. A prop els meus vuitanta anys, Déu n’hi do el que hem viscut i el que hem patit. Sempre ens podem preguntar si vam fer prou per canviar la situació en temps de dictadura. No ho sé, però sí tinc clar que vam fer molt i alguna cosa vam aconseguir. Aquests últims temps hem lluitat molt, molt, i hem estat a prop d’aconseguir els nostres objectius, però no hem arribat al final. Segurament no estàvem prou preparats. Em sembla que ha arribat el temps del replegament, de planificar bé la situació i caminar endavant. El que més greu em sap és que hi hagi hagut màrtirs, gent honrada i lluitadora que és a la presó o a l’exili, que ho passa molt malament, ells o elles i les seves famílies. Estic totalment d’acord que els meus punts de vista actuals estan condicionats per l’edat. De ben segur. Entenc perfectament els que creuen que s’ha d’anar a totes fins que tot peti. I estaré moralment al seu costat. Si n’hi ha que volen ser màrtirs no seré jo qui els en privi. Jo a aquests els donaria tots els càrrecs i estaré sempre al seu costat, això sí, sense renunciar als meus principis bàsics del pacifisme, que encara penso que és l’únic camí vàlid, difícil, sens dubte, però vàlid.

Davant de la situació esperpèntica que vivim, amb governants curts com una cua de conill, amb una justícia –sempre hi ha excepcions– que està al servei dels que manen, amb un rei que de l’única cosa que es preocupa és que li mantinguin o li augmentin el sou, resulta difícil romandre serè i no rebentar. I això sembla que li passa a molta gent. No és estrany que cada dia en els WhatsApps apareguin quantitats d’il·lustracions demanant a la gent que mantingui la il·lusió i la confiança. De fet és el que vam aplicar quan en els temps més durs del franquisme semblava que allò no s’acabaria mai. Es va acabar, potser no de la manera que ens hauria agradat, però es va acabar. I jo crec que més aviat del que es pensen desapareixeran tota aquesta colla de personatges inútils i corruptes i podrem asseure’ns al voltant d’una taula per poder parlamentar com persones civilitzades. Potser en aquests moments haurem de tornar a les casernes d’hivern, com diuen amb frases bèl·liques, i mirar de tirar endavant el país. No ens ho posaran fàcil, segur. I caldria que a àmbit estatal sorgís un partit demòcrata de veritat que esborrés els que ara en diuen unionistes i que no són més que uns ineptes. On són els socialistes de veritat, aquells que facin oposició als actuals capgrossos, que ofereixin programes socials i que la seva consigna amb lletres grosses sigui: Els drets humans, abans que tot. Vindran temps millors, segur, perquè els que hi creiem no deixarem de lluitar.