Estudiar cada moviment

La repressió no pararà, anirà a més. El darrer exemple: el jutge del Tribunal Suprem manté el conseller legítim d’Interior, Joaquim Forn, a la presó perquè és independentista. I ho diu sense embuts: “Persisteix la incertesa que la voluntat política majoritària sigui respectar l’ordre legal per assolir l’aspiració d’independència que encara avui comparteix l’investigat.” Aquest darrer exemple, doncs, situa els republicans, siguin fidels a la figura del president de la Generalitat, votants d’ERC o favorables a la ruptura total que propugna la CUP, en una situació mental molt difícil per fer el que toca fer ara: parar el cap i pensar molt bé quins han de ser els pròxims moviments. I parar el cap no vol dir parar les mans, vol dir que, mentre es manté la resistència no violenta, mentre es treballa per internacionalitzar el procés, es fa la pedagogia arreu sobre els beneficis de la República, etcètera, es pensa quin ha de ser el full de ruta –ja sé que l’expressió no és bona però així ho entén tothom...– per als pròxims anys. Perquè parlem d’anys de lluita, i cal planificar-los.

Aquesta proposta, però, té, almenys, un problema... qui lidera aquesta reflexió? Aquest procés va néixer de la gent i va ser aquesta la que va impulsar els polítics, fins al punt de convertir en independentistes, per exemple, partits autonomistes. I això s’ha de mantenir. Ara, també és cert que aquesta empenta, aquesta feina, ha de tenir una representació política i, en el sistema actual, aquesta ha de venir mitjançant els partits polítics. No hi ha cap altra manera que permeti que un procés independentista sigui homologable a qualsevol estàndard internacional. Per tant, toca un esforç, un altre, d’unitat entre els partits polítics republicans –superat l’episodi de la investidura– i toca refer les relacions amb la societat civil, sobretot amb una ANC molt tocada per la jugada política de Jordi Sànchez i amb uns CDR que han de tenir un paper més definit. I cal, sobretot, dir les coses pel seu nom.