Política o safareig

La política i bona part dels polítics, una i altres són font i motiu de comentaris, especulacions, calúmnies, penjades de morts, mentides i exageracions sovint ridícules o, molt pitjor, destinades a ridiculitzar o ferir les persones objectes, protagonistes del fet. S’ha de dir que els mitjans de comunicació, millor dit, l’autèntic exèrcit de persones que els alimenta, donant la cara obertament o a l’inrevés, també genera milers d’inexactituds, exageracions, mitges veritats, mentides i, depenent molt de la línia editora i la tendència política del mitjà –que no dic adscripció–, els esforços per comprovar les veracitats o els fons i la finalitat dels fets publicats. Amb tot, s’ha de dir que una cosa és el món de la política i l’altra, de molt diferent, el món complex, difícilment controlable i on és pràcticament impossible normalitzar, reglamentar i dimensionar els treballs de la mena d’exèrcits desarmats dels redactors que transformen els fets, millor dit la vida, en paper escrit, imatges fixes sobre paper, o bé electròniques de tota mena. No! La gent d’aquest món és especial, la majoria, i pensa –o no pensa– i ho fa automàticament amb afany d’estimular la massa en un sentit que creu just. S’haurien d’extirpar alguns floroncos de la pell de la comunicació, cosa molt difícil perquè és sabut que la carnassa fa vendre!

Parlar o bé escriure dels polítics i del ramat borreguer no identificable que els ajuda, aconsella, redacta, difon i més, és difícil i temerari. Difícilment es poden identificar o bé localitzar els orígens d’algunes informacions que fan trontollar persones, institucions i governants. Han estat pensades, redactades i difoses amb idees predeterminades per aconseguir enderrocar governants o abassegar un poble. Com a exemple es pot citar el cas de Puigdemont. Si algú que no segueix el moment polític de “president, sí; president, no!”, llegeix, veu o sent qualsevol de les bajanades que s’han dit d’ells, de les converses secretes i del que pensa del moment polític independentista i republicà, espanta. Dijous, 1 de febrer, a primera plana, ostentosament, dels dos diaris catalans de més tirada a Catalunya. Deia l’un: “Puigdemont confessa en privat: «Això s’ha acabat»”, aparentment resignat, esbrinat d’un missatge de mòbil en què afegia: “Em sento sacrificat.” A portada de l’altre periòdic “No m’arronsaré, no em faré enrere”, era el clam atribuït a Puigdemont, llançat a una presidència robada ignominiosament. Si bé no es contradiuen, tampoc es corresponen. És un exemple de les verdaderes històries de les coses i les persones. Una floreta per acabar. La jove i esverada vicepresidenta del gobierno diuen que fa ben poc va deixar anar el que segueix: “Respetamos totalmente a los catalanes, pero lo que es inaceptable es que aprovechen unas elecciones para votar lo que les de la gana.” Ostres! No necessita que ningú l’ajudi. És inesgotable i destructiva.