La ràbia contra els corruptes

Aristòtil va dir que qualsevol pot sentir ràbia, això és fàcil d’aconseguir, però sentir ràbia per la persona correcta, en el moment correcte i per una causa noble, això no és gens fàcil. Fent bo aquest pensament del filòsof grec, em temo que ara sí que, per desgràcia, tenim les persones correctes, el moment exacte i el propòsit noble, per això em fa l’efecte que estem legitimats a sentir ràbia, ràbia profunda, ràbia sòlida, ràbia eterna.

Em costa veure moltes de les coses que estem veient sense sentir la punxada ferotge de la ràbia. Seguir els comptes de Twitter i les xarxes socials d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart és trobar-se amb constants peticions de calma, de tranquil·litat i amb instruccions de bon procedir. Són gent d’ànima bona que sempre ha defensat aquesta pau que els seus/els nostres enemics, carregats d’odi i de la necessitat imperiosa i absoluta de canviar el focus de l’atenció mediàtica per tal de mirar de sortir indemnes de totes les corrupcions i delictes que arrosseguen i necessitats també de mantenir els privilegis de classe que una transició tramposa i unes lleis fetes a mida han preservat a través dels anys.

Que es denegui la llibertat a gent innocent, que es manipuli l’opinió pública per generar odi sense sentit, que s’actuï amb rancúnia i ressentiment gratuïts, que es converteixi un fet polític en un crim pretesament execrable i digne de càstig implacable, que funcioni tot com una venjança orquestrada i emparada amb la complicitat d’aquells (espanyols i europeus) que tampoc no volen perdre ni beneficis ni prebendes a mi, personalment, em provoca una reacció diferent i menys benèvola. Em fa plorar pensar en uns innocents privats de llibertat i sotmesos als designis arbitraris i venjatius d’unes estructures d’estat que se salten la separació de poders i que no volen altra cosa que anorrear i humiliar i em costa molt enfrontar-me a les paraules de Txell Bonet, Susanna Barreda o Laura Masvidal (i la menys coneguda Neus Bramona) sense sentir tot el contrari d’allò que defensen els seus marits. En lloc de fortalesa i comprensió, sento una ràbia ferotge, una ràbia que no vol altra cosa que veure com els culpables de tanta ignomínia paguen el seu odi de la pitjor manera possible.

I ja sé per experiència, que tenir el poder, els juristes i les lleis a mida al teu costat és sempre garantia d’impunitat i de victòria, però també sé que, tal com deia la desapareguda cantant Amy Winehouse, la capacitat de lluita no té res a veure amb com de gran siguis i que en realitat va lligada a la quantitat de ràbia que tens a dins. Doncs bé, amb aquesta quantitat de ràbia que acumulem potser encara em queda l’esperança que l’odi i les injustícies podran ser venjats algun dia amb tota la contundència. Ràbia i acció contra la vergonya dels corruptes!