Tribuna
Patronal, sindicats, país
Els unionistes de Foment del Treball afinen coltells i espases per passar a ganivet (en el sentit literari de la paraula) els membres de la patronal vallesana Cecot, que han tingut la gosadia de desmarcar-se de la línia oficial. Els empresaris del Vallès han defensat sense ambigüitats el dret a decidir –dins d’un marc acordat amb l’Estat– des de la Taula de la Democràcia. Un altre pecat que no els perdona la junta que presideix Joaquim Gay de Montellà és que la Cecot enviés una carta al ministre De Guindos recriminant-li haver dictat un decret per afavorir que les empreses amb seu a Catalunya marxessin a d’altres comunitats espanyoles, en un clar exercici de deslleialtat institucional i passant-se per l’arc de Sant Martí l’Estatut que el govern espanyol diu voler preservar.
Ben mirat, la Cecot que presideix Antoni Abad ha caminat pel fil de la navalla entre l’unionisme i l’independentisme i ha defensat posicions que, de fet, una patronal “moderada” hauria assumit com a seus sense rubor. I podrien haver-se inclinat fàcilment per la banda independentista. Una enquesta feta al que en podríem dir “el principi del procés” entre els associats de la Cecot desvelava que la majoria eren partidaris de posicions sobiranistes quan no obertament independentistes.
A dia d’avui no hi ha ningú a les patronals i als sindicats majoritaris (CCOO i UGT) que defensi sense complexos que Catalunya necessita tenir un estat propi. I això que les dades, corroborades per economistes de renom, avalen que a les empreses catalanes i a l’economia del país els convé un marc polític sobirà on es puguin prendre decisions sobre infraestructures, incentius fiscals, suport a l’exportació...; que no necessitin el plàcet d’uns paios que estan a mil quilòmetres (un amunt un avall) i que el seu principal objectiu és treballar per convertir l’economia catalana en residual, per tal que Madrid ampliï la seva capitalitat financera i converteixi part de la seva àrea metropolitana en el parc industrial que no té.
Només el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Willson i la sectorial de l’ANC Economistes per la Independència han defensat aquest supòsit. Ara bé, cap d’ells aspira, avui, a fer de patronal. Ho podria haver fet el CCN, però ha optat, legítimament, per exercir de think tank economicopolític.
Ah, i digui el que digui la patronal de les petites i mitjanes empreses, la Pimec, la seva posició política coincideix més cops amb actors tan arnats com Foment i la Cambra de Comerç que no pas amb els economistes vitalistes esmentats al paràgraf anterior.
Sí, parlo de posició política. Perquè no hi ha res que tingui més implicacions polítiques que l’economia. Són parts inseparables d’aquest mateix mecanisme imperfecte que en diem capitalisme; com també ho eren del comunisme o ho són de l’economia cooperativa. La tria de qualsevol sistema de producció, creació i distribució de la riquesa respon a un concepte polític.
Hi ha molts empresaris independentistes a Catalunya, més dels que ens pensem. Podríem dir que en l’àmbit econòmic ells sí que són una cosa semblant a una majoria silenciosa. I no n’hi ha més perquè per bé que la nostra economia s’ha internacionalitzat, i molt afortunadament, encara un dels mercats preferents de la indústria catalana és el mercat espanyol. I allà, darrerament, destil·len molt mala llet contra els catalans. Ho fan sense adonar-se que les economies en aquest món estan tan interconnectades que quan els tertulians s’esgargamellen a les televisions colpistes hispàniques demanant boicot als productes catalans, perjudiquen empreses d’Extremadura, Andalusia, Galícia..., entre molts altres llocs, que proporcionen, per exemple, matèria primera a empreses catalanes.
La patronal és una estructura d’estat que no necessita suport governamental. Avui mateix en pot néixer a qualsevol racó una d’independentista, només depèn dels empresaris. De fet, hauria de ser alguna cosa més que una patronal. En un país on el 99,9% de les empreses són petites i mitjanes cal trobar un instrument nou que superi el concepte de patronal i sindicats com a pols oposats i en permanent enfrontament. En companyies petites, propietaris i treballadors es necessiten gairebé per igual, perquè tots s’ho juguen tot. Si tinguéssim la capacitat de trencar els marcs mentals dels segles XIX i XX podríem construir eines molt més útils per a la societat, on tothom sortís guanyant i on tothom patís quan malauradament toca patir.
Mentre això no arribi, activem palanques per canviar unes organitzacions casposes, entregades al Palco del Bernabéu i a la política del PPSOECs. Si la primera és la Cecot, benvinguda sia.