La censura avança

El mes passat es va estrenar a Florència, amb fort rebuig de crítica i públic, una nova versió de la Carmen de Bizet. El director Leo Muscato va tenir l’ocurrència de canviar el final: no és Don José que, en un atac de gelosia, apunyala la noia, sinó que és ella que li clava un tret. Una pretesa denúncia de la violència masclista justificaria l’estropellament de l’obra. Però si algú vol “denunciar” i “conscienciar”, per què no escriu els seus propis textos i deixa estar els dels altres? Veurem l’any que ve una Carmen antitaurina, que acabarà amb Escamillo enastat pel toro? Gosarà algú treure de l’Odissea l’ardit del cavall de Troia perquè és contrari a la convenció de Ginebra? Farem de Hamlet un líder republicà amb escarapel·la tricolor? Modificarem el Quixot perquè el protagonista hauria d’anar a teràpia i no errant pel món? Hi ha èpoques en què es fan grans creacions i altres en què sembla impossible. El que no és tradició pot ser plagi, però sobretot és desconstrucció i censura. Si s’accepta que les adaptacions arribin a manipular la trama i a trastocar el desenllaç, acabarem desconnectats del temps en què aquestes obres sorgeixen i del qual també venim nosaltres. Segurament es tracta d’això, en el fons. No es tracta tant, com sembla, de llegir les obres segons convingui als interessos actuals i de fer-los dir la consigna d’avui dia, sinó de buidar-les de la bellesa, la riquesa i la densitat que contenien en el seu moment. És un mal temps per a la lírica, per a l’èpica, per al drama i fins i tot per als patufets.