Goya i Gaudí

Quan era jove ho hauria donat tot per assistir a la cerimònia dels Oscar. Ara, m’hi haurien d’arrossegar. Però endavant: parlem d’aquella festa i de les seves imitacions perquè aquest any l’actualitat hi obliga. La “gala” dels Gaudí, reservada al cine català, és una còpia de la dels Goya, dedicada a promocionar el cine espanyol, la qual és a la vegada una mimesi de la dels Oscar. La mateixa escenografia, la mateixa estora, aquells presentadors que expliquen acudits, els premiats que envien records a la mare que els està mirant... La mateixa fraseologia: “acadèmia”, “nominacions”, “estatueta”... En una antiga edició, els Oscar es van fer reivindicatius: “no a la guerra”. Tot seguit, la consigna es va traslladar als Goya i, pel mateix conducte reglamentari, als Gaudí. O al revés, tant se val. Molts espectadors catalans de la festa dels Goya de dissabte van trobar a faltar protestes contra la situació dels presos i exiliats catalans i, en general, contra la repressió del procés exercida per Rajoy. Ja hi podíem comptar. La intel·lectualitat espanyola, i també la gent del cine, és refractària a l’independentisme. Però hi ha d’haver més. perquè als Gaudí de la setmana anterior tampoc les protestes van ser clamoroses: un discurs amb sobreentesos de la presidenta de l“acadèmia”, unes apel·lacions al diàleg, un llacet groc, i res més. On són, en una cerimònia i en l’altra, les invectives que anys enrere s’havien projectat contra Aznar? ¿Potser esperen que els Oscar, que es concediran d’aquí unes setmanes, es posicionin sobre Catalunya i que surti Meryl Streep amb un llacet a l’escot? Es veu que els Oscar incidiran aquest any en la igualtat entre homes i dones. Com que ha transcendit, els Gaudí i els Goya s’hi han avançat. Però i Rajoy? És més temible que Aznar? Ho és, perquè a diferència del seu antecessor compta amb el suport de l’esquerra, en el seu pla gens democràtic. Diuen que un cineasta espanyol va dir en el sarau posterior a l’entrega dels Goya: “Això de la solapa és una taca de mostassa; no la confonguin amb un llaç groc, que em retiren la subvenció.” Cert o no, enfoca la situació millor que tots els focus i tots els objectius, i val també per als Gaudí. Vol dir això, per exemple, que mai no es podrà fer una pel·lícula sobre el procés vista des de l’independentisme? Ho pot voler dir, o la confiaran a Isabel Coixet, “constitucionalista” triomfadora dels Goya i no dels Gaudí. El cine català i espanyol depèn dels diners de Madrid i els cineastes actuen en conseqüència. De totes maneres hi ha coses rares: els Gaudí van distingir com a millor pel·lícula estrangera Dunkerque, paràbola a favor del Brexit i de la política de Trump d’evacuar Europa. Veurem si els Oscar són de la mateixa opinió o són anti-Trump o callen com morts.