El poder de les idees

Es pot afir­mar que les idees pos­se­ei­xen un valor i que aquest valor conté un poten­cial que se’ns revela en l’acte. Un iti­ne­rari que expressa la distància exis­tent entre el desig i la seva rea­lit­zació mate­rial i la con­vicció que ambdós extrems es tro­ben en un punt d’inter­secció: l’art, com a forma de repre­sen­tació, con­firma aquesta tesi, en què l’eros fixa for­mal­ment l’al·lego­ria de la idea. Dela­croix i La Liberté gui­dant le peu­ple sim­bo­lit­zen aquest vin­cle, entre la con­cepció men­tal de la cosa i la seva ico­no­gra­fia.

Al cap­da­vall, l’eti­mo­lo­gia d’“idea” ens remet a “veure” i també a “saber”. Un saber que es visu­a­litza en l’ésser inte­rior abans de la seva mani­fes­tació tan­gi­ble: l’home en plena reflexió, això és, en lli­ber­tat de pen­sa­ment. Dit altra­ment: qual­se­vol idea és un objecte cog­ni­tiu que pre­veu l’acció humana. El poten­cial de l’eidos grec de trans­for­mar en si la rea­li­tat és ingent i d’aquí la seva capa­ci­tat ambi­va­lent: de gènesi i des­trucció, alhora.

Cer­ta­ment, les idees es poden recloure en l’àmbit mera­ment teòric –tot i que ales­ho­res per­den la sus­dita capa­ci­tat de trans­for­mació–. Es nega, d’aquesta manera, con­fir­mar el seu nexe amb la veri­tat. Idea i veri­tat són a l’alba de la història: viure en con­for­mi­tat és un ideal, i d’aquí que les idees –per exem­ple, la lli­ber­tat– ens posin a prova cada dia; l’har­mo­nia entre teo­ria i praxi és un vell axi­oma irre­solt que podria defi­nir-se de la següent manera: dar­rere d’una idea hi radica una veri­tat per con­fir­mar, i viure segons aquesta trans­forma la veri­tat mateixa a la llum de la idea que il·lumina. De manera ine­vi­ta­ble, qual­se­vol con­cepte genera una pre­gunta. Lli­ber­tat per a fer què? No és aquesta, en el nos­tre con­text polític i social, una pre­gunta per­ti­nent? Una pre­gunta que, d’altra banda, deriva cap a altres pre­gun­tes ònti­ques –empíriques– en relació al con­flicte entre indi­vidu i col·lec­tiu: D’on venim? Qui som? Quin és el camí que caldrà seguir? Exis­teix la justícia?

Reduir al seu nucli les idees –a l’essència de les coses– és pen­sar en allò que encara no ha estat pen­sat. Les idees són el pen­sa­ment en acció. I si bé la idea pot res­tar en estat de letar­gia, plan­tar-ne la lla­vor té unes con­seqüències que esca­pen a la volun­tat de qui n’expressa la natura. Al cap­da­vall, si més no en el seu ori­gen, les idees tro­ba­ven en la veu un canal de trans­missió –la paraula com a dret i com a deure, havia escrit en la meva defensa d’Erri De Luca–. Com a càpsula d’infor­mació mínima les idees viat­gen a recer del mot, en l’espai i en el temps. No tenen pes, en el sen­tit físic, ans sí un pes que és fàctic: no hi ha cap balança de la història que en deter­mini el seu final. Les idees són lliu­res per natu­ra­lesa. Cap jutge pot empre­so­nar el pen­sa­ment.