L’angoixa i la por, de nou

La revolució dels somriures no fa cap gràcia a les Espanyes i aquí, a casa nostra, després del que va passar l’1 d’octubre, s’ha instal·lat un doble sentiment en molta de la gent que va anar a votar que sí, que va sortir al carrer el 3 d’octubre, que no ha deixat d’omplir places per reclamar l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats i que va anar a votar el 21 de desembre, a qui fos, però amb el desig que el seu vot servís perquè aquells anhels de feia tant de temps es concretessin. Aquest doble sentiment és no cedir als poderosos que per la força volen tallar d’arrel aquestes aspiracions. L’altre sentiment que aquestes mateixes persones tenen és una angoixa difícilment explicable i una por més que concreta després de comprovar que l’Estat està disposat a tot per evitar que Catalunya esdevingui una república independent. I així estem, esperant. Però aquesta angoixa de què parlo ve donada d’una banda per les dificultats que tot plegat planteja i de l’altra perquè molta gent és conscient que hi ha hagut polítics que se l’han jugada escoltant el sentiment majoritari del poble català i que en paguen les conseqüències. Veig molta gent que pateix per la presó dels Jordis, del vicepresident Junqueras i del conseller Forn. I pateix per la manera com han de viure els exiliats, presentats des de Madrid (el Madrid polític) com uns vividors. La gent sap que pateixen, els empresonats i els exiliats, i li sap greu, i per això no en vol més, d’empresonats i exiliats. Però també veu que abaixar el cap i dir amén no serveix perquè aquesta gent torni amb les seves famílies. Per això existeix aquesta angoixa expressada per tanta gent. Per això aquesta por, no amagada. Però també la voluntat de fer passos endavant. Per això també hi ha angoixa pel que acabin decidint els partits independentistes, que ja n’hauríem de dir republicans. Han estat dies d’incerteses, d’angoixes i de por. Cal trobar el desllorigador per continuar avançant i procurar no prendre mal.