Generalitat o República

Unes obvi­e­tats per començar. La Gene­ra­li­tat ha estat l’òrgan d’auto­go­vern de Cata­lu­nya al llarg de la història, com­par­tit, la majo­ria de temps, amb les monar­quies cata­la­no­a­ra­go­nesa, dels Àustries i del pri­mer Borbó. I al 1931, amb la 2a República espa­nyola. I al 77, amb la monar­quia tar­do­fran­quista. Quan les cir­cumstàncies històriques han empès a superar el règim espa­nyol s’han assa­jat repúbli­ques cata­la­nes: des de Pau Cla­ris a Fran­cesc Macià. Si ara mateix haguéssim tin­gut al davant un Estat democràtic com el cana­denc o el britànic ja s’hau­ria produït el traspàs de poder de l’Estat i de la seva Gene­ra­li­tat autonòmica a la nova República cata­lana. Com que estem com­pro­vant que vivim en un estat que ha eli­mi­nat bona part dels drets democràtics, almenys a Cata­lu­nya, després de la inter­venció bru­tal què tenim? Una República simbòlica i una Gene­ra­li­tat autonòmica en vies de liqui­dació. És cru, però és així.

a Hores d’ara no tenen raó els que a pilota pas­sada cre­uen que s’havia d’haver fre­nat sense arri­bar a l’1 d’octu­bre o a la pro­cla­mació vir­tual perquè l’auto­go­vern estava en procés d’extinció de facto i perquè ana­ven a apli­car el 155 després de l’1-O de totes mane­res. Tam­poc no tenen raó els que diuen que si haguéssim resis­tit al car­rer ens n’hauríem sor­tit. Jo em crec les expli­ca­ci­ons dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes sobre les ame­na­ces de violència. Sense tenir asse­gu­rada la força coer­ci­tiva, la resta d’estruc­tu­res d’Estat o la mateixa mul­ti­tud al car­rer no hau­rien impe­dit una ope­ració llam­pec d’empre­so­na­ment del govern. Per tant, glo­bal­ment s’ha fet el que es podia fer fins ara. Amb errors, ben segur, però calia acu­mu­lar for­ces soci­als, omplir-se de raons i obrir el meló: referèndum i pro­cla­mació, ni que fos simbòlica. Ara que ja sabem com és per dins, reo­ri­en­tem i diver­si­fi­quen l’estratègia. El repte per tant va molt més enllà de la inves­ti­dura del pre­si­dent d’una Gene­ra­li­tat dis­minuïda o d’una República a l’exili. Per això, i espe­rant que es trobi un punt d’acord, aquest tema és d’ordre menor, vista la mag­ni­tud del que ens espera.

Neces­si­tem símbols per man­te­nir la flama de la legi­ti­mi­tat i l’acció inter­na­ci­o­nal? Sí. Neces­si­tem un govern que, encara que molt limi­tat, aguanti el xàfec a l’inte­rior, tenint sem­pre pre­sent la cor­re­lació de for­ces, i que recu­peri el bon govern en les àrees que afec­ten la quo­ti­di­a­ni­tat? També. N’hi ha prou de poder com­pa­ti­bi­lit­zar les dues coses i que l’aposta per una no ens faci des­car­ri­lar l’altra? Tam­poc. Quins objec­tius més ens calen? Ampliar la base social de suport a la democràcia i a la República, com­ba­tre en tots els fronts la dic­ta­dura i cons­truir un espai econòmic i social des­con­nec­tat de l’oli­gar­quia espa­nyola apo­de­rant la població.

Als qui donen per amor­tit­zat el tema de la base social cal recor­dar-los que Ciu­ta­dans, que va néixer per crear un Uls­ter a Cata­lu­nya, ho ha acon­se­guit en part. Sense que, per ara, no s’hagi arri­bat a les dar­re­res con­seqüències, la mino­ria fran­quista orga­nit­zada s’ha des­ca­rat i ha sor­tit als car­rers amenaçant a ciu­ta­dans per tenir al balcó l’este­lada o per lluir llaços grocs, sabent-se pro­te­gits per la poli­cia. La massa de votants espa­nyo­lista, per sort, no és així. Però cal plan­te­jant-se què fer per arri­bar a una gent que han estat into­xi­cats per la pro­pa­ganda ater­ri­dora de l’espa­nyo­lisme sobre els ris­cos que pati­rien amb la República. En aquest sen­tit les llui­tes i els debats soci­als, el fil roig de la memòria anti­fran­quista i nous canals pri­vats i públics en cas­tellà, apa­rei­xen com a urgències ine­lu­di­bles.

En segon lloc, si en totes les enques­tes un 80% de la població és demòcrata, par­tidària del dret a deci­dir i contrària a la repressió, caldrà rei­ni­ciar l’Assem­blea de Cata­lu­nya, allà on la van dei­xar morir els prin­ci­pals par­tits de la Tran­sició l’any 1977. Rea­gru­par enti­tats cul­tu­rals, espor­ti­ves, asso­ci­a­ci­ons de veïns, de mares i pares, grups con­fes­si­o­nals, col·legis pro­fes­si­o­nals, etcètera, a l’entorn dels qua­tre punts clàssics que tor­nen a ser vigents: 1) Fi de la per­se­cució judi­cial, dels empre­so­na­ments i exi­lis. Amnis­tia per als con­dem­nats en judici. 2) Defensa dels drets i lli­ber­tats de la ciu­ta­da­nia: d’expressió, de pen­sa­ment, de mani­fes­tació, d’asso­ci­ació... Con­ducció dels res­pon­sa­bles de la seva vul­ne­ració als tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals. 3) Defensa de l’exer­cici de l’auto­de­ter­mi­nació del poble de Cata­lu­nya amb un referèndum reco­ne­gut inter­na­ci­o­nal­ment i per l’Estat. 4) Fra­ter­ni­tat amb tots els pobles penin­su­lars que llui­ten per la seva eman­ci­pació social i naci­o­nal.

En ter­cer lloc, l’apo­de­ra­ment de la ciu­ta­da­nia s’ha de fer efec­tiu amb una hiperac­ti­vi­tat d’orga­nit­zació com a con­su­mi­dors (4 mili­ons poten­ci­als com a mínim), com a denun­ci­ants d’abu­sos i com a empre­ne­dors de pro­jec­tes econòmics auto­cen­trats. Així doncs, si us plau, pas­sem pàgina aviat del tema de la inves­ti­dura, perquè, sor­geixi el tipus de govern que sor­geixi, la seva funció serà necessària però clara­ment insu­fi­ci­ent.