El Montseny

Dilluns a la nit, tornant de Barcelona, el termòmetre del cotxe es va mantenir a tres graus tot el trajecte. Quan vaig travessar el pont de la riera d’Argentona es va situar a zero. El meteoròleg Abel Queralt sempre em diu que els termòmetres dels cotxes no són fiables, però el gegantí i lluminós de la fàbrica Massana, situada prop de la riera, va coincidir amb el meu: zero graus. A la rotonda de la Laia l’Arquera va pujar a dos, i, al centre de la ciutat, va tornar a tres. L’endemà ens vam llevar a zero. A la riera d’Argentona devia haver glaçat. Aquestes temperatures faran riure, per altes, a punts interiors o muntanyosos de Catalunya, però a marina són excepcionalment baixes. Podem passar hiverns seguits sense atrapar els tres graus, i no diguem els zero. Quan fa aquest fred, diem indefectiblement: “El Montseny deu estar nevat.” El fred no ens ve dels corrents nòrdics de què parlen homes del temps. Ens ve del Montseny amb neu. La riera d’Argentona en canalitza molt, i les muntanyes que ens separen del Vallès si són prou altes per impedir la visió del massís no ho són tant per mantenir a ratlla els aires gèlids que envia “la muntanya d’ametistes”, com l’anomenava Marià Manent, estiuejant de Viladrau. Va bé que les muntanyes i els llocs tinguin noms alternatius: “La muntanya d’ametistes” del poeta m’ha estalviat repetir “Montseny”. No és que rebutgi les repeticions de paraules en un mateix paràgraf o en una mateixa frase, però de vegades penso si no incomoden els lectors educats en el principi escolar que cal evitar-les quan s’escriu.

Si notem que el Montseny està nevat, el cap de setmana anem al Montseny “a tocar neu”, com fan també els barcelonins. És la neu que tenim més a mà. Com que tots hem tingut la mateixa idea, les carreteres de la muntanya es col·lapsen de cotxes i la policia ha d’actuar. Això també fa riure als llocs on la neu és habitual, però és que els de Barcelona i en general els de marina sempre fem riure. De vegades penso si no hi som per fer riure: “pixapins”, “camacus”, “tocar neu”... El parc natural del Montseny l’administra la Diputació de Barcelona. El traspàs a la Generalitat no s’ha produït mai. És que el Montseny “és” de Barcelona i la seva àrea d’influència. Sobretot a l’hivern, i amb neu. Després, quan fa bo, el deixem en mans de passejants i estiuejants menys neguitosos. Un venedor de termòmetres m’asseverava: “Els termòmetres es consulten a l’hivern.” El Montseny és el nostre termòmetre. Dilluns, la nevada devia ser com feia anys que no es veia. Diu que es diu “Montseny” perquè els antics navegants, quan el veien de lluny, el tenien per “senyal” d’haver arribat a casa. Els de mar hem batejat la criatura, i sentim que ens pertany. Fa fred? “Senyal” que hi ha nevat.