El tenor i la cobla

Amb aquest títol la cobla Ciutat de Girona va presentar dissabte passat un magnífic concert dedicat al centenari del naixement de Ricard Viladesau (1918-2005), a la sala petita de l’Auditori de Girona, amb assistència de la vídua i la filla del músic. No és la primera vegada que l’esmentada cobla ens sorprèn amb una programació pensada per algun fet especial. L’any passat li recordem una actuació sota el títol Més Bertrana, més, on va saber lligar els 150 anys del naixement de l’escriptor Prudenci Bertrana amb la música de l’època i el desplegament de la sardana al llarg dels anys. La iniciativa diu molt a favor d’aquesta cobla, fundada el 1975, que, més enllà d’esperar i complimentar lloguers, trenca la rutina i es llança a crear uns productes que sintonitzen amb l’actualitat i amb les commemoracions que corresponen. És un servei doble a la cultura, que val la pena agrair. La cobla, sota la direcció de Jesús Ventura, està en un bon moment per la qualitat dels seus components i l’esforç que hi posen. No deixa de ser una ironia del destí que, ara que tenim cobles amb instrumentistes i directors tan notables, ens falti l’acollida del públic jove, que sempre escasseja. Si no, el sardanisme estaria vivint un moment d’autèntic esplendor. Tot i això, es pot dir que l’auditori estava ple. Ricard Viladesau va ser ben recordat, no solament per les paraules adients de la presentadora, la M. Mercè Planas, sinó per les pròpies obres de l’autor que, en nombre de set, van ser interpretades, dues d’elles –Colometa i Girona m’enamora– cantades, i la darrera, com a obsequi final. La resta del concert es va basar en cançons i sardanes conegudes d’autors diversos que el tenor pinedenc Albert Deprius va cantar amb una sensibilitat exquisida, posant-hi tot el cor. No vull passar per alt, precisament, l’anècdota entranyable del cant de L’emigrant. Deprius, abans, va dir unes paraules per dedicar-lo a tots els que han hagut d’anar a fora i als que estan a l’exili o a la presó. La gent va aplaudir enfervorida. La sorpresa va sorgir quan, en cantar amb tanta unció la lletra de Verdaguer, Albert Deprius es va emocionar de veritat, es va trobar amb un nus a la gola i només la cobla va poder acabar la peça. L’ovació del públic, que compartia el sentiment del cantant, va ser intensa. Això és el que no entendran mai més enllà de l’Ebre. Allà on hi ha un català ben nascut, que sent la seva terra, estima la seva gent i valora el seu patrimoni, hi ha un defensor acèrrim del dret d’una pàtria que alguns encara s’entesten a negar.