Macron. El canvi?

Macron: “La política, avui, ha de redescobrir el valor del simbolisme... de crear un nou heroisme polític... de fer reals i creïbles relats que entusiasmin la ciutadania”. França és l’estat de l’OCDE amb més presència del sector públic a l’economia, 56% del PIB. La setmana laboral francesa, 35 hores, és la més curta i les vacances, les més llargues. L’acomiadament és car i difícil d’aconseguir. Les empreses contracten personal temporal de baixa qualitat laboral per compensar les seves carències. El creixement de França és baix i el nivell d’atur, alt. El dèficit francès ha estat per primera vegada al 2017 per sota del 3% del PIB obligat per la UE. La inversió estrangera és baixa i la creació d’ocupació s’ha recolzat tradicionalment en el sector públic. A França es viu bé, la sanitat, l’ensenyament i la seguretat social són universals i amb bones cobertures. La distància entre rics i pobres és menor que a altres estats de l’entorn.

La V República va arribar al 1958 per recuperar el país de la decadència causada per la pèrdua de l’imperi colonial. Després de la derrota de Dien Bien Phu al 1953, la guerra d’Algèria feia pensar que la independència del territori podia desestabilitzar l’Estat. Es necessitava un lideratge fort i incontestable. El darrer president de la IV República, René Coty, va demanar a l’heroi de la guerra, el general De Gaulle, refundar la República. Va arribar al poder  per mantenir Algèria dintre de França, i va comprendre que les colònies eren un llegat del passat amb un cost econòmic i social alt.

França necessitava modernitzar-se, però el llast del passat ho feia difícil. Es va donar per acabada la guerra d’Algèria, no sense patiment i forta oposició de la dreta i part de l’exèrcit, es va atemptar tres vegades contra la vida de De Gaulle. Es va optar per reestructurar i impulsar l’economia des d’una política d’estat dirigista. La política militar, França esdevé potència nuclear, va ser una peça clau en aquesta nova orientació econòmica i política de la República, que va recobrar el pes internacional que havia anat perdent des de 1945. El lideratge de De Gaulle va ser seguit pel no menys sobirà de Mitterrand, que a partir de l’estatisme econòmic de De Gaulle el va reorientar envers el socialisme, encaixava bé amb l’estructura de l’Estat.

La França d’avui és el resultat de les polítiques de De Gaulle i Mitterrand, que han deixat un país estable, estàtic i relativament pròsper, però amb insuficient força si vol ocupar un lloc rellevant al món. És aquesta la voluntat del president Macron i explicitada a la campanya La République en marche, que l’ha portat a la presidència. Periòdicament, França constata la seva pròpia importància i exerceix amb determinació la seva presència al món, 1800, 1860, 1914, 1960. És potser un nou despertar de França l’objectiu de la política actual? “La sobirania francesa avui existeix en part a escala nacional i en part a escala europea quan es refereix a assumptes ja globals com l’energia, la immigració, la tecnologia, la política militar... França no pot guanyar contra Google o Facebook, però Europa pot almenys regular-ho...”, ha dit el president Macron al 2017.

Alemanya ha esperat anys el contrapoder i col·laboració de França per modular i definir la política europea des del seu poder econòmic amb el complement de la força política i diplomàtica francesa. No ha estat possible, la precarietat política i la feblesa financera de França deguda a la manca  de reformes estructurals, fetes a Alemanya pel canceller Schröder fa quinze anys, han dificultat el creixement econòmic i la seguretat d’una fiabilitat política recolzada en unes sòlides finances públiques. Aquest és el repte del president Macron, convèncer els seus conciutadans de la necessitat d’unes reformes que treguin a França de la “comoditat i la irrellevància” en què s’ha instal·lat des de fa trenta anys. Vol un Parlament per a l’eurozona, una frontera per a la immigració a aquests països, un pressupost molt superior a l’1,2% de PIB que té la UE i, en definitiva, una coordinació més estreta entre els estats de l’euro per tenir un pes polític i econòmic que permeti competir amb Xina i els EUA.

Dependrà de l’èxit de les reformes estructurals franceses, de la millora de les seves finances estatals i de la possibilitat per a la cancellera Merkel de fer-ho acceptar pel món polític alemany si obté la necessària credibilitat. “La democràcia sempre suposa una certa manca de plenitud, a França l’absència de la figura del rei, la mort del qual la ciutadania francesa no desitjava”. Ningú no podrà dir que els objectius del president Macron no són transparents...