“Revolució dels paraigües”

Les revolucions són més lentes del que semblen. Rússia no es va tornar socialista l’endemà de la presa del Palau d’Hivern. Tampoc el feudalisme va desaparèixer d’Europa de la nit al dia. Aquest és un punt que va bé que interioritzem entre tots. Particularment aquells que van amb pressa als llocs. Dit això, si el que comento és cert per a les revolucions, per a les contrarevolucions és igualment veritable. Aquest era el meu pensament, ves per on, a l’avió de tornada de Hong Kong; l’antiga colònia britànica que va començar l’any 1997 el seu llarg retorn (fins al 2047) a mans xineses. La Xina tal vegada és una de les civilitzacions que tenen més clara la lentitud dels canvis. Només cal recordar aquella citació (falsa) de l’ex-premier xinès Zhou Enlai quan se li va fer una pregunta sobre la Revolució Francesa. Encara és massa aviat per parlar-ne. La citació, fruit d’un malentès, deixa evidència d’una realitat: la mirada llarga de la Xina sobre els fets històrics.

Després de 150 anys de control britànic, la sinització de Hong Kong avança ara amb passos decidits en els àmbits econòmic, polític i cultural. Actualment una regió administrativa especial, la ciutat-regió té una forma parcial de govern democràtic que permet l’elecció d’alguns càrrecs de govern. Tanmateix, sentències judicials específiques barren el pas als candidats demòcrates. La pressió del govern xinès s’estén de manera lenta i implacable.

L’any 2012 va arribar la primera reacció: el moviment de protesta juvenil liderat per Joshua Wong contra la imposició de l’assignatura d’educació moral i nacional, obligatòria a la Xina continental. El 2014 arribaria la “revolució dels paraigües”. El centre de Hong Kong va quedar aturat prop de tres mesos amb protestes massives al carrer. El govern xinès, intel·ligentment, va deixar que la protesta es diluís tota sola. I la deriva política continua. El moviment estudiantil s’ha transformat ara en moviment sufragista. Scholarism es transforma en el partit Demosisto. Mentrestant, el temor de Pequín és que aquest sigui el primer pas cap a la conversió en un moviment independentista com el que ha arrelat a Taiwan. El documental Joshua contra la superpotència fa un retrat meravellós de la seva evolució.

La contrarevolució avança, doncs, als tribunals. Ara bé, alguns llibreters crítics amb el règim desapareixen com per art de màgia. I aquesta setmana s’anunciava que el govern xinès vol que els escoltes de la regió marxin al pas de l’oca com els seus germans continentals. La lliçó és familiar: l’autoritarisme genera anticossos. L’autonomia, quan es veu violentada, fàcilment es transforma en desig d’independència. Un cop acostumats a la democràcia és difícil tornar enrere. I la Xina és un país autoritari que té greus problemes per comprendre la diferència política o cultural (Tibet...). I ara direu: i a mi què m’has d’explicar?